Érem tres persones assegudes en una terrassa gaudint d’aquest solet tan petoner que té la primavera.

No esperàvem ningú i ens deixàvem fer sense dir-nos res, assaborint el moment, quan per casualitat ell ha passat per allà i s’ha aturat.

Un parell de frases banals, algun somriure i una pregunta que no venia al cas però ha caigut en un moment d’inspiració col·lectiva:

- Quin és o ha estat el millor dia de la vostra vida?

Pausa obligatòria per la reflexió i...

Persona ú respon:

- El dia en que va néixer el meu fill.

Persona dos (jo) Creguda de tenir la millor resposta he dit contundent i “vacil.lona”:

- El millor dia de la meva vida encara ha de venir.

I la persona tres, amb naturalitat ha deixat anar:

- Doncs, sense que hi hagi res d’extraordinari, diria que el millor dia de la meva vida és avui.

I, segurament, saps? crec que, si m’ho tornes a preguntar demà et tornaré a dir exactament el mateix.

Desprès d’això que més puc escriure. Està clar que m’equivocava. O no?

Ahir i demà no existeix i si hi ha una possibilitat de ser feliç està en l’ara.

És el clima,eh?

Pensaments tan profunds no es solen donar a ple estiu.

(*nota: disculpeu, si us plau, els problemes que hi ha per accedir a annapujabet.com. Estem solucionant un parell de cosetes... gracies)