Jo mateixa i en altres mares també ho he vist, amb nens d´entre 0 i 2 anys apareixen símptomes hipocondríaques que poden anar d´un simple i transitori “crec que no em trobo bé” a veritables atacs d’angoixa suposant patir malalties fictícies.

La majoria ho vivim en silenci desitjant que passi o, per contra, tement que s’esdevingui el pitjor. Falta descobrir una piga que no hi era, un doleret incessant en algun lloc, un minúscul bultet, mal de cap repetitiu, palpitacions... el que sigui o res, disparen de forma desmesurada les nostres alarmes. Ens fa por anar al metge i ho excusem dient que no tenim temps. Hem d’estar per la feina o/i pels nens!!

Saber que aquestes crisis són patrons comuns en moltes maternitats us pot fer respirar tranquil·les, almenys en el moment que m’esteu llegint. Al meu entendre el diagnòstic, més que res, és un excés de responsabilitat que ens adjudiquem a la primeria de convertir-nos en mares de nadons (també amb el segon, el tercer o el quart). Tenim una (o més) criatura indefensa que depèn exclusivament de nosaltres i afegim a la novetat, les escasses hores de descans nocturn.

Si creieu que podeu estar malaltes, aneu al metge però si al sortir de la consulta i amb els resultats satisfactoris en mà seguiu pensant que potser hi ha alguna cosa més pendent de revisar i que l’ombra de la malaltia segueix planant sobre vosaltres, aleshores no us amoïneu, ben segur que tot plegat es resoldrà a mesura que creixi el vostre fill.