A casa els avis, a l´hivern, les habitacions que no s’usaven més que fredes eren glacials.

Dormíem en matalassos de llana plens de grumolls i ens tapaven amb tantes mantes que ens feien estar adolorits fins a migdia.

A cal Joaquin, en ple alt Pirineu Aragonès, encara era pitjor. Si tenies pipí a mitja nit, no hi havia llum i havies d’anar a les palpentes pel camí fins el “cuarto” de sota on hi tenien la mula i fer les teves necessitats pregant que no t’aixafés.

A ca la iaia hi havia pollastre només els diumenges de forma excepcional i de porc fresc, només per la matança.

Distingíem la fruita de temporada perquè només hi havia la que m’agradava quan se’n feia.

De tomàquet a l’estiu ens afartàvem, els mesos restants només en conserva. Conserva de tot.

Inclús, si mal no recordo, hi havia un calaix a la cuina per recollir les molles de pa que després s’aprofitaven per un miler de coses.

Aprofitar, l´infinitiu utilitzat sempre en forma imperativa. I escurar, també.

No he tornat a veure mai més un plat tan escurat, ni una poma, ni uns ossos com els que em repelava l’àvia.

Tinc 40 anys, segons el pare només 15 amb coneixement. Em falta criteri.

Però alguna cosa em diu que si els meus avantpassats recents fossin vius se’n farien creus de escoltar-nos parlar de crisi: No crec que hagi existit fins els moment una època de tanta abundància i esplendor com la present.

Mentre, en aquestes dades, es pugui sentir aquí i allà “no se que regalar-li perquè té de tot”, ostres, ens hauríem de guardar de seguir amb la cantarella de “que malament estem”.

A veure si al final, com em deien de petita, Deu ens haurà de castigar.

(* El títol és una expressió de postguerra que la meva mare (filla de mestres immigrants) encara fa servir amb freqüència.)