Us adoneu quants “pobrets” nens s'escolten anomenar aquí i allà?

Quina rara i immerescuda compassió ens inspiren els nens, sobretot els propis.

-" Pobret", quina carona se li ha quedat quan ha vist que el tió (a la setena vegada!!) ja no cagava més.

Aquest tipus de fictícia pobresa abunda, tenim el mot a la punta de la llengua sovint.

Dic jo que deu tenir a veure amb la crisi perquè de nens “pobrets” dels qui no sé pas què li puc comprar perquè, quina llàstima, tenen de tot, cada dia n'hi ha més. 

No em digueu que no fa riure tot plegat. Una mica sí.

"Pobrets?" Som nosaltres amb les nostres ximpleses els qui els enfonsem en la misèria. Ells amb un botó i un cordill en tenen prou. Si són rics de mena! Quina obsessió a empobrir-los.

Sóc una afèrrima defensora de les tradicions populars, m'enorgulleix que enguany s'hagi proposat la “nostra” festa com a patrimoni de la humanitat.

Vull els reis i les seves cartes (inclosa la cua tortura/pares del dia 1 a l'Ateneu) però desitjaria, de tot cor, que trobéssim la manera d'ensenyar als nostres fills com redactar-les.

Hauríem de trobar-la, de trobar la manera.

Bàsicament perquè alguna cosa em diu que si no ho fem, a la que els nens "pobrets" siguin adults, "pobrets" de nosaltres!