Una nit d´hivern nevava a Igualada. Vigílies de Nadal.

Les llums dels carrers fumejaven de fred i la gent caminava encongida per la rambla.

Cadascú buscava neguitós la seva llar calenta i acollidora, fins que, a mitja nit en punt, es va tancar el darrer pany de la darrera porta i la ciutat va quedar completament deserta.

Xiulava el vent enmig dels plataners que feien filigranes per sostenir la neu. Les volves es gronxaven, calmoses, queien des del cel escollint amb paciència el lloc de terra per posar-se.

Silenci. Més silenci i un espetec.

De la punta de l’agulla del campanar de Santa Maria va calar una guspira. I, aleshores va tornar a passar.

Ho van veure els ulls del Marc que miraven des d´una finestra estant amb la punta del nas clavat al vidre glassat.

I també ho va notar l’àvia del primer que s’aixecava, feixuga.

La guspira va fer estels de tres colors, molts.

Les espurnes es van escampar, façana avall. De Santa Maria a la plaça de l´Ajuntament, sota les arcades, per Santa Anna i fins el rec.

I va deixar de nevar.

I van venir ells.

Àngels menuts com papallones blanques, centenars.

Milers de d’ales minúscules, espolsant “purpurines”. Voletejant, lliscant, esmunyint-se. Buscant fissures, ranures, forats. Entrant a les cases, cercant persones.

Com sempre fan.

Es el que fan els angelets de Nadal, quan venen perquè algú, de debò, els hi ha pregat.

..

Una nit d’hivern, a Igualada, de no fa gaires anys.

Un nen petit, que es deia Marc s’enyorava. Va adormir-se amb el plor, al peu d´un finestró, esperant i desitjant.

Fins que, més enllà de la mitja nit, petons com infinits plomalls li van pessigollar el front i li van tornar la pau al cor.

Ho van veure dos coloms que s’arraconaven arraulits.

I també una senyora, la del primer, que va somriure per ell.