Digueu-me rara, que ho sóc, però, vés per on que ahir, sense solta ni volta, se’m va acudir fer-li a la meva filla gran una pregunta tan absurda com aquesta:

- Escolta Judit, si tu si fossis un retolador quin color creus que series?

I ella, en menys de dos segons, va respondre rapida i concisa:

- vermell.

Anàvem en cotxe.

Va sonar una cançó que li agrada i va apujar el volum. Més o menys tres minuts sense paraules que vaig aprofitar per pensar si jo la veia també de color vermell i quan el locutor va tornar a parlar, aleshores, no sé ben bé per quina mena d’il·luminació mental se’m va ocórrer preguntar-li de nou, si cap, una pregunta encara més estranya.

- I, si fossis un retolador vermell i et demanessin quin color t’agradaria ser, quin color voldries?

I, em va mirar, em va somriure, va fer gran els ulls i va respondre.

- Ostres, doncs, m’agradaria molt ser un retolador de color lila.

Em passo el dia escrivint i aconsellant i defensant i demanant i exigint que imposem les nostres llibertats personals, i la meva filla em diu això?

Perquè?

Em queda el consol de saber que el nen és tan blau com li agradaria ser, però no en tinc prou. Perquè ella no?

No deixo de donar-hi voltes…