“Vaig deixar de ser absolutament feliç el dia que vaig descobrir que aquells qui estimo són mortals”

La mort recent del pare d’una amiga, m’ha fet venir moltes angoixes, entre elles, el moment en que els meus fills grans em van preguntar i jo els vaig haver d´explicar que ens passa a les persones. Que em passarà a mi, i a ells; allò que ens ha de passar a tots els que un dia naixem.

Els nens, els meus i els dels altres, s’ho pregunten. D’una manera o altra: es fan preguntes sobre la vida i la mort de ben petits. I s’ho qüestionen molt abans de que nosaltres esperem que ens ho preguntin. Abans, fins i tot, de plantejar-se com pot ser que un tronc, per Nadal, cagui regals a cops de bastó.

No deixa de ser curiós.

La mort, el final de la vida.

Que rar i dissonant en una veu fineta que encara ha de mudar. Els queda tan lluny que sembla que sigui injust haver-los d’amoïnar amb una cosa tant lletja.

Però a ells els inquieta. Volen saber. Es un misteri. Una porta fosca que s´ha obert i que els amenaça en deixar-los sols i abandonats. Ni que sigui d’aquí molt.

Si un fill únic fa les seves dissertacions al respecte en solitari, calladament, els bessons comparteixen la inquietud a veu alta, a dues veus. I les seves conclusions son un tractat filosòfic digne d’estudi. Interessant, potser, perquè és més fàcil entendre que els passa pel cap si el que pensen surt al descobert en un diàleg innocent.

El que més em va sorprendre a mi va ser que, per damunt de l’estupor i el desesper de mirar de comprendre que els qui estimen un dia marxarien per no tornar, per damunt d’això, ambdós tenien la impertorbable seguretat de que tema no els afectava personalment. Es a dir, estaven tristos perquè se´ls desfeia l’entorn però seguien drets; convençuts de que si junts havien arribat a aquest món, també seria junts que se n’anirien. Per tant, la mort els prenia molt però no el prendria mai tot perquè sempre es tindrien l´un amb l´altre.

Quina sort, no? Quina sort tenir un germà bessó.

El Jaume i la Judit han crescut envoltats de besties. Animalons que han nascut i han mort de vegades davant dels seus ulls i, en alguns casos, també al damunt de les seves mans. N´hem parlat amb normalitat. Han conviscut palpant el procés natural al que tot esser viu està condemnat a patir. Des que tenen us de raó.

Semblava que ho tinguessin assimilat.

A més, conten amb una fe cristiana que els dona explicacions allà on el raciocini no hi arriba, assossegant-los.

En canvi, no n´hi va haver prou.

Malgrat tantes eines a l’abast, cap els cinc anys van viure una crisi existencial que recordo asfixiant i obsessiva. Una crisis, sobretot per part de la nena, que em va fer sentir culpable d’haver-los donat la vida. La vida que la vida mateixa els ha d’arravatar.

Suposo que hi te a veure la beneita intel·ligència que ens converteix en “animal superior” i suposo, com no, que jo també la deuria patir, en el meu temps.

Jo i tothom.

Qui no ha mirat de reüll el pare i la mare amb un grapat de pessics a l’estomac?

Qui no ha pensat, veient-los envellir:

Algun dia ja no els tindré, i llavors, llavors, segurament, ningú més m’estimarà tant.