El Judici a la democràcia no està sortint com ells esperaven. Volien que fos un escarment, una humiliació i un càstig en plaça pública als homes i dones que van liderar la revolució democràtica més important que s’ha viscut en dècades a Europa. Però l’estratègia se’ls ha girat en contra. Els somnis de Rajoy, Soraya, Felip VI, Pablo Llarena, Carmen Lamela, Ramírez Sunyer (en guerra descansi) i la llarga llista d’ideòlegs i executors de la croada amb ostatges contra Catalunya s’adonen ara que el judici al Suprem els està deixant en evidència. Potser per això han accelerat les sessions amb jornades maratonianes que atempten contra els drets més bàsics dels processats. És clar que, un cop ja s’ha vulnerat el dret més fonamental de tots que és el dret a la llibertat, ja no ve d’un pam.

I si els està sortint malament és perquè el seu relat sobre la violència ha topat contra la realitat, magníficament expressada en les declaracions dels acusats. I és perquè el relat sobre la democràcia i els drets fonamentals que han fet els líders sobiranistes és imbatible a ulls del món. La premsa internacional és molt crítica en aquest judici i ho ha dit, ho ha publicat. I els dits acusadors de la Fiscalia general de l’Estat i l’advocacia de l’Estat no se’n surten de presentar-nos com un poble violent que llança muralles humanes contra pobres agents de policia, per molta campanya d’España Global que engeguin (amb els nostres recursos, per cert).

Justament, que passés això, era l’objectiu de la campanya “Jo Acuso” que ha tirat endavant Òmnium Cultural amb el suport dels presos i exiliats, de l’associació ACDC de familiars i de moltes altres entitats com ANC i cares conegudes que van mostrar el seu suport en un vídeo que clamava: “no ens defensem de res, acusem l’Estat” marcant un canvi d’actitud i de to fins aleshores. L’efecte boomerang es va notar des del primer dia de judici.

I sí, aquesta era la voluntat: que el judici servís per denunciar al món les mancances democràtiques de l’Estat espanyol, un Estat amb presos polítics, que persegueix la dissidència, que manté en presó persones pacífiques per les seves idees, que aixafa drets fonamentals com el dret a manifestació, que té al·lèrgia al dret dels pobles a l’autodeterminació i el més greu: un país on l’advocacia de l’Estat s’asseu al costat d’un partit d’ultradreta com Vox, fet que seria impensable en qualsevol altra democràcia europea. Això volíem: que el TS esdevingués un gran plató de televisió des d’on s’emetessin les declaracions d’uns acusats i testimonis que haurien de fer envermellir de vergonya als demòcrates espanyols.

Segurament, les sentències seran condemnatòries. Tothom, fins i tot els juristes que encara conserven un bri de respecte per la justícia espanyola, admeten que l’absolució és impensable. Les sentències, doncs, ja estan escrites. Però ells saben, el govern espanyol sap, Borrell sap, els membres de la sala segona del Tribunal Suprem saben, els estrategues de les clavegueres de l’Estat saben que, en realitat, qui haurà perdut el judici hauran estat ells. Perquè el prestigi de la justícia espanyola i de la marca Espanya en general haurà quedat tocat per dècades, i encara més quan arribi la clatellada –que tardarà, però arribarà- del Tribunal Suropeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Ells seran els acusadors més acreditats que haurà tingut l’Estat.