Un dels moments més bonics que ens ha deixat la televisió els darrers anys va ser un programa en què la cantant Marina Rossell explicava al convidat Albert Om que la seva vida havia canviat el dia que va aprendre a transformar l’enveja en admiració, i ho va dir parlant de la competitivitat amb Maria del Mar Bonet. “Transformar l’enveja en admiració”. Aquesta expressió va servir de pretext al propi Om per elaborar una conferència TED on lamentava que als catalans ens costi tant reconèixer els èxits de la gent que ens envolta, que siguem tan gasius amb els elogis i en canvi tan generosos amb les crítiques. I Albert Om tenia raó: tendim a recelar de les persones que tenen èxit. L’enveja massa sovint guanya  l’admiració i qui triomfa ja sap que haurà de pagar el preu de la crítica.

Però amb la Sita Murt va ser diferent, ella era l’excepció que desmentia la norma, la qui trencava aquest cercle maliciós. Perquè tothom qui la coneixia tenia clar que ni un gram del seu èxit era gratuït ni fruit de la sort. A Igualada tothom sabia com va haver de lluitar una dona sola tan jove per tirar endavant la família i reinventar el negoci. La seva història personal despertava una admiració sincera i profunda per haver aconseguit ser un referent internacional de la moda en un moment tan difícil i sense renunciar a la seva ciutat, ni als seus orígens, ni a la seva gent. I el més important: sense renunciar a ser ella mateixa. I això la feia una dona autèntica i admirada.

Hi ha moltes persones més acreditades que no pas jo per parlar de la Sita. Ja s’ha explicat fins a quin punt va ser una gran ambaixadora d’Igualada i de la moda catalana. S’han escrit coses molt boniques sobre ella i jo no les podré igualar. Però sí que vull explicar una anècdota que per mi il·lustra la seva gran qualitat humana. Mentre vaig ser diputada al Parlament em convidava cada any a les presentacions de la seva col·lecció a Barcelona. Quan jo ja havia deixat la política –deixar el càrrec implica deixar de rebre invitacions, emails i trucades d’un dia per l’altre- ella em va seguir trucant per convidar-me cada any, sense excepció. “M’és igual que ja no siguis diputada, tant me fan els protocols” –deia- “et convido com a igualadina i simplement perquè em ve de gust que hi siguis”.

Una dona així pot desfer qualsevol principi d’enveja com un terròs de sucre i convertir-lo, indefectiblement, en admiració. Admiràvem i seguirem admirant, per sempre, la Sita.