Fa unes setmanes l’equip del Divendres de TV3 va ser a Igualada per fer diversos programes en directe des de la plaça de l’Ajuntament. Una promoció de la ciutat impagable i una exhibició d’orgull davant les càmeres: orgull de la pell, del tèxtil, dels traginers, dels globus, del Rec i de tot allò que ens fa diferents dels altres.

Com que el darrer dia l’equip del programa em va convidar a fer la secció de les recomanacions vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ells de l’experiència igualadina; alguns ja havien vingut fa cinc anys a l’inici del programa, però els que venien per primera vegada estaven sorpresos d’una ciutat que concentra tantes coses singulars, que s’ha “inventat”-deien- tantes coses; des del de la pell fins als Reis, passant pels Tres Tombs.

El periodista Espertac Peran, però, em va confessar que l’havia sorprès l’actitud d’alguns igualadins, que se li havien acostat amb preguntes de l’estil “¿Què hi veniu a fer aquí si no hi ha res per explicar?”. Descol·locat, em comentava que som l’antítesi dels gironins, tan orgullosos de ser com són.

L’exercici de descobrir com ens veuen els altres és alliçonador, i encara ho és més descobrir que des de fora ens valoren més del que mai ens hem valorat nosaltres mateixos. Això només pot ser provocat per un desajust emocional col·lectiu, ja sigui per falta d’autoestima o, encara pitjor, per autoodi. No cal caure en el cofoisme ni en localisme mal entès, però una mica més d’orgull de ciutat no ens aniria malament.

Ara que es reivindica la intel·ligència emocional com una destresa imprescindible de les societats del segle XXI, apliquem-ho al col·lectiu i tinguem la intel·ligència i l’orgull just –ni més ni menys- per veure’ns els mateixos mèrits que ens veuen els altres. De motius no ens en falten, i si no repesqueu el programa Divendres al “tres a la carta” i veureu quina ciutat més potent us retorna la pantalla.