Per a aquelles persones que no et coneixen, ¿qui diries que ets?

Sóc Níria Pascual. Per una banda sóc enginyera química i, per l’altra, sóc esportista d’elit professional com a llançadora de javelina; actualment formo part del primer equip del Futbol Club Barcelona. Sóc una noia molt treballadora  a qui agrada aprofitar al màxim totes les hores del dia.  Per si això no fos poc, amb la meva germana tenim una petita empresa: Live On Day on pintem vambes  personalitzades. Les poques hores que ens queden del dia no les desaprofitem sinó que les invertim en fer el que ens agrada.

Quins han estat els resultats esportius d’aquest any?

Una de les competicions que m’ha fet més il·lusió guanyar aquest any ha estat el Campionat de Catalunya Absolut. Era un dels títols que des de feia temps se’m resistia i per fi va arribar el meu moment. A més, encara queda molta temporada per endavant amb les competicions més importants i, amb l’estat físic amb el què em trobo, no descarto arribar a aconseguir una millor marca personal.

La teva germana també comparteix la passió per la javelina. Com li va?

Va  quedar segona estant lesionada, fins i tot va llançar amb molèsties a l’espatlla després de quatre setmanes inactiva.  Va fer una marca digna i està contenta pel que va poder fer.

L’ atletisme era l’esport que m’havia donat més recompenses i satisfacció a nivell individual. He viatjat moltíssim, he conegut gent molt maca. He conegut món.

Com s’arriba a aquest títol? Per què javelina?

La vida t’hi porta. Des de petita que m’encanta l’esport. A 3r de primària vaig apuntar-me a poliesportiu i hi vaig practicar tot els esports: bàsquet, futbol, handbol, natació, atletisme, cros... Tots els caps de setmana anàvem a practicar un esport o altre.

S’ha de dir que jo sempre m’apuntava a tot. I a més tenia la sort de destacar fàcilment gràcies a les meves qualitats innates. Als 12 anys vaig haver d’escollir i em vaig quedar amb els dos esports que més m’omplien, el bàsquet i l’atletisme.

Dins de l’atletisme, quan et fas més gran comences a anar a campionats, fas bones marques i t’adones que aconsegueixes bons resultats. Et crida la selecció... Comences a veure que gràcies a les bones marques obtens bones recompenses, com ara viatges, estades d’entrenaments, experiències inoblidables...

Fins als 18 anys  vaig estar practicant atletisme i a la vegada el combinava amb el Club Bàsquet Igualada, fins al dia que combinar-ho amb la carrera va resultar impossible. Si hagués estat per mi hauria continuat però la logística del temps no m’ho va permetre. L’atletisme em demanava tres dies d’entrenament, el bàsquet tres dies més i, a al mateix temps, havia d’estudiar. La setmana té set dies, diumenge no es pot entrenar i has de triar, has de seleccionar. Era un nivell massa alt. A mi m’hauria agradat continuar amb tot.

L’ atletisme era l’esport que m’havia donat més recompenses i satisfacció a nivell individual. He viatjat moltíssim, he conegut gent molt maca. He conegut món.

Has pogut entrenar bé a la nostra ciutat? Has rebut suport des de les entitats?

Sí, des de sempre hem tingut suport de les diferents entitats. El llançament de javelina és una especialitat molt específica i minoritària. L’atletisme és un esport individual i els llançaments encara més. No hi ha massa entrenadors, i arriba un punt que si vols continuar i tirar endavant acabes sent tu qui decideix i has de tibar per tu mateix, has de ser autodidacta. Nosaltres, la meva germana i jo, hem tingut la sort de tenir el nostre pare al nostre costat i ell va assumir l’entrenament. Hi ha moments en què et trobes sol i no saps a qui preguntar. Si estem aquí és gràcies a ell, tot s’ha de dir. Va començar a mirar vídeos, cursets d’entrenador, treballar i aprendre des de casa. I aquí seguim.

Dins l’atletisme tot són números. És un esport que es mou per marques.

Quins canvis genera el títol de Campiona de Catalunya?

Principalment satisfacció personal. Dins l’atletisme tot són números. És un esport que es mou per marques. Un títol no és tant important com la marca que puguis aconseguir. A partir de la marca pots aconseguir participar en altres campionats,  incentius del teu club, una beca... Però sí que obtens el reconeixement i felicitacions de la federació.

Però aquest títol  t’ha portat al campionat d’Espanya, no?

El comitè tècnic de la federació catalana em va seleccionar per representar la selecció  al campionat d’Espanya.

Ui! Uns Jocs Olímpics! Qui ho sap! Potser en un futur llunyà.

Podries arribar a participar en uns Jocs Olímpics?

Ui! Uns Jocs Olímpics! Qui ho sap! Potser en un futur llunyà. Has d’arribar a fer una marca mínima molt exigent i per això s’ha d’entrenar molt dur. Actualment, tant la meva germana com jo entrenem molt dur, amb molt sacrifici però a la vegada ho compaginem amb estudis i feina. Per poder arribar a una cita olímpica seria necessari fer una dedicació al 100% en l’atletisme i, a nivell personal, això no em compensa, ja que la vida té moltes vessants i apart és un esport mal recompensat.

A nivell econòmic practicar un esport com aquest és rendible?

És un esport mal recompensat. Ho fas per passió, per hobby, perquè t’agrada. Els clubs t’ajuden una mica però no en pots viure, no t’hi pots dedicar al 100 per 100. És un complement. Per a mi ha de ser una harmonia conjunta entre esport, feina i estudis. Apostar per una dedicació al 100% en l’atletisme és molt arriscat. Et diuen que si arribaràs a una marca tindràs el suport del club, de la federació, beques, campionats, etc; però hi ha moltes variables que entren en joc i el món de les lesions, ens agradi o no, sempre està present. I quan trepitges merda (referint-me a si et lesiones) ningú no es recorda de tu. És el que té l’atletisme, tot són números. Si tens una bona marca obtens el suport per moltes bandes. Si tens la mala sort de lesionar-te i no poder arribar a obtenir un bon resultat, s’obliden ràpidament de tu. És més una satisfacció personal. Sóc dona i, a sobre, esportista  de llançaments. Dins l’atletisme hi ha moltes disciplines, som a la cua; el llançament sempre ha estat a la cua. Altres disciplines estan més recompensades.

Cada dia la màquina ha d’estar al 100x100

Com s’ha de cuidar un cos per poder practicar aquest esport?

S’ha de vigilar moltíssim. Jo sempre dic que  tinc la sort de tenir un centre d’alt rendiment a casa meva. El meu pare és l’entrenador i qui em fa tirar endavant, però si jo no tingués la sort d’arribar a casa i trobar-me un plat d’una dieta sana i equilibrada no funcionaria. La dieta s’ha de controlar molt bé. Està clar que si no t’alimentes bé la màquina no funciona. Cada dia la màquina ha d’estar al 100x100 perquè fem un entrenament d’alt rendiment. Necessita una bona alimentació, un bon carburant per cremar. Cada dia, cada dia. Compaginar feina, estudis i atletisme. Arriba un punt que la màquina potser no arriba al cent per cent però personalment mentre arribi a tot arreu i arribi bé ja m’està bé

Has patit lesions?

Sí, farà uns quatre o cinc anys. N’he patit una de greu, em vaig fer mal al colze i vaig haver d’estar mes i mig parada i amb una recuperació dura, amb dolor. Per sort, vaig recuperar-me súper bé i no me’n recordo. Tots els fisioterapeutes diran que practico una disciplina molt asimètrica. S’ha de vigilar molt, no pots oblidar la part del cos que no treballes tant; en els entrenaments ho hem de tenir en compte, si fas 40 llançaments amb l’esquerra al final t’has de posar a llançar amb l’altra per compensar. I sempre hem de tenir en ment d’intentar treballar al màxim possible d’una manera simètrica, encara que sempre hi ha unes zones que pateixen més d’altres.

Has vist a Igualada gent jove que et segueixi pel fet d’haver guanyat aquests títols?

Sí que hi ha molta gent que ens pregunta, que ens segueix... A més jo he tingut la sort de fer d’entrenadora d’atletisme durant sis anys i els nens i nenes que tenen d’entrenador un esportista que veuen a la premsa, a la televisió, en un club referent a nivell nacional... Els desperta un gran interès, motivació per entrenar i poder arribar algun dia a estar en la meva posició. A mi m’encanta, perquè em segueixen, em pregunten com va, s’interessen per les pròximes competicions i fins i tot algun d’ells busquen els resultats abans de que jo els hi comuniqui. A més, també obtenim el recolzament de pares d’aquests nens, coneguts de la ciutat...

Hi ha qui fa javelina?

Poca gent. Ara no estem dins del club. N’havíem estat entrenadores i havíem competit pel club però ara no està enfocat perquè els nens vegin el llançament i s’animin.

On és ara l’Èlia, la teva germana?

A Galícia. Va decidir marxar a Pontevedra i entrenar amb un entrenador que coneixia i veure on podia arribar. S’ha lesionat i li ha calgut esperar i repensar-se la situació. Un any sense números vol dir tornar a començar. L’any anterior va fer el rècord de Catalunya absolut i aquesta temporada va començar molt bé però la lesió  no li està permetent acabar-la. Tots els esportistes som molt conscients de que al entrenar cada dia a alt rendiment estem exposats al risc de les lesions. Per això quan per mala sort et toca, sabem que és un període dur que s’ha d’afrontar de la millor manera i que amb esforç es torna a recuperar el camí apartat durant un temps.

Has acabat una carrera. Quina?

Grau en enginyeria química.  Abans d’acabar la carrera em van agafar de becària a la universitat i vaig tocar molta pell. Estava treballant allà i no coneixia quina pell era i em vaig plantejar fer el màster. Ara he d’acabar el projecte: Eliminació del crom 6 en pell. Estic contractada per a un any aquí, a la universitat. Estic contenta però no descarto formar-me en altres camps.

He fet les tres coses que més m’apassionen i he pogut fer-les en un mateix dia: estudiar, practicar esport i fer d’entrenadora.

Com has viscut fer la teva etapa universitària a la teva ciutat? El jovent d’Igualada sempre ha esperat aquest moment per “marxar”

Per a mi ha estat un gran avantatge. Gràcies al fet d’estudiar aquí he pogut continuar practicant esport d’alt rendiment. He fet les tres coses que més m’apassionen i he pogut fer-les en un mateix dia: estudiar, practicar esport i fer d’entrenadora. Un dia que vas estressat ,”vas a tope” però ho fas. Si m’hagués hagut de desplaçar no hauria pogut, per temps, practicar esport. Tinc molts amics que en l’etapa universitària han hagut d’anar a mig gas o ho han hagut de deixar. La vida universitària fora d’Igualada també és dura si has d’anar i venir.

I el tercer aspecte de la teva vida: el món empresarial.

La meva germana és una artista. Jo sé pintar però no tan bé com ella. Ens pintàvem coses, ens agradava tenir coses originals que no trobàvem a les botigues. La nostra mare és modista  i sempre ens ha fet peces. Un dia vam pintar unes vambes per a un regal i, des de llavors, les poques estones que som a casa ens dediquem a aquest petit negoci. L’Èlia dissenya, jo he fet una pàgina web i les vambes tenen sortida. Sabem que si en féssim més ressò el negoci creixeria, però tampoc tenim més temps.

Com et veus d’aquí cinc anys?

Ni idea. Em veig com sóc ara, una persona que no para, que sempre té projectes i moltíssimes coses al cap. No sé què faré però sí que puc dir que no estaré quieta i que d’aquí cinc anys hauré fet moltíssimes coses més.