La literatura és una bona eina per “entendre “ el món que ens envolta, una complexitat que ens atueix en una insana perplexitat i, d’un temps ençà, llegim autors que travessen fronteres,“es belluguen” palpant la realitat, barrejant gèneres en un sol llibre: reportatge, memòria, document, crònica... fins i tot fotografia. Ens cal aferrissar-nos per evitar “la realitat líquida? També hi ha qui opta per la veu coral. Un ésser sol no pot assumir la veu d’interpretar?  Com l’última Nobel: Svetlana Aleksiévitx.

Francesc Serés,nascut al Saidí, és un escriptor fortament arrelat al seu petit món,curiosament com un altre gran escriptor del baix Cinca: Jesús Moncada. I des d’aquest món traspua la fragilitat de la vida i  converteix la Franja en un dels epicentres de la globalització

      “He vist transformar el paisatge i fa vint anys que prenc notes sobre coses que no són gaire res” (p.108)

 “(...) les conjectures que fem amb alguns parents i veïns sobre els límits de la casa,els qui la van habitar i les certeses que en coneixem,es fonen en un magma que no és gaire diferent del magma en què es fon el futur “ (p. 269)

La pell de la frontera  tanca un cicle que s’havia iniciat amb La matèria primera (2007),relats on abordava el món laboral a Catalunya i amb La força de la gravetat (2005) on tracta la mateixa temàtica però des de la ficció.

És un llibre de cocció lenta ,cròniques escrites entre el 2003 i el 2013 ;és un llibre viscut , Serés es mou en la comunitat i la geografia  que l’han vist créixer,espai i gent entre la ciutat de Lleida i els Monegros,la Franja de terres regades pel Cinca i pel Segre; però alhora es defineix en un nosaltres que no se sap fins a quin punt és el seu jo. Intenta amb un realisme dur i precís explicar-nos la desintegració material del món de la seva infantesa i joventut. Ell “sua” pels camins del Baix Cinca perfilant els seus personatges,adaptant un material molt sensible:la seva gent.

         “Sóc un estrany,de vegades només cal desplaçar-se uns mil·límetres del centre per caure als antípodes” (p.57)

És un llibre d’aquí al costat i,alhora,ens parla d’estranyes maneres d’acarar la vida,la migració que ha arrelat als camps de les nostres terres de fronteres -fronteres morals,fronteres intel·lectuals,fronteres lingüístiques; fronteres mentals de processos que no hem acabat de fer i que ens separen de l’altre-Una immigració  del Magrib,de l’Àfrica negra, de Bulgària, Romania, Lituània...de l’Equador i fins i tot de la Xina. Un immigrants concrets,com Majeed  un algerià que viu entre brutícia i runes,i que, amb la seva arribada,van transformar la societat que els va acollir.La precarietat  dels treballadors de la recollida de la fruita,els alumnes d’una aula d’acollida,els canvis en els cultius: els transgènics, els somnis ludòpates de la zona dels Monegros... Diu Serés: " una pell de superfície infinita (...) Una pell suada,plena de durícies, porosa,de contrastos i textures".

Sam Abrams: "El coratge i la dignitat humana, intel·lectual i artística d’enfrontar-se amb aquesta Catalunya i explicar-nos-la fil per randa sense maquillatge i sense subterfugis.”