Diuen que Hitler, a la seva residència d’Obersalzburg, veia com a mínim una pel·lícula cada dia. Hi ha fonts documentades que sostenen que, en obtenir una còpia d’El gran dictador de Charles Chaplin, no va poder resistir la temptació de veure’s parodiat pel màxim exponent de la comèdia mundial (encara avui ho és, diguin el que diguin). Hitler i Chaplin, Chaplin i Hitler: nascuts amb pocs dies de diferència l’abril de 1889, i amb constitucions físiques extremadament semblants, ningú no hauria pogut preveure en aquell mateix any que les seves carreres anirien tant de la mà, tot i que amb alguna subtilesa respecte als drets humans que no cal esmentar ara mateix.

Puc veure amb intensitat el furor de la megalomania de Hitler a les fosques a la seva sala de cinema; puc olorar ara mateix l’excitació en sentir-se parodiat. Perquè Hitler sabia, com sabem nosaltres ara, que només alguna cosa realment important és digna de ser parodiada, de la mateixa manera que només alguna cosa realment important és digna de ser estimada.  

Un fil invisible uneix la paròdia amb l’amor. Totes dues circumstàncies es mouen en el camp de l’angoixa, en aquella estranya sensació de sentir-se atrapat en el somni (o en el malson) d’un altre, de veure’s projectat en la ficció de l’Altre. Perquè no ens enganyem: així en l’amor com en la paròdia, bona part de la imatge que tenim de nosaltres mateixos l’adquirim a través dels judicis que els altres ofereixen sobre nosaltres; així en l’amor com en la paròdia, la resposta a la pregunta “què en penses, de mi?” pot ser destructora. La resposta nua, sense artificis, que es mostra sota la forma de “Tu ets això” pot acabar amb nosaltres.

Una ruptura amorosa pot ser més crua, més esquinçadora fins i tot que una paròdia sense escrúpols. “Tu ets això”, es diuen els examants amb llenguatge enverinat; “tu ets això”, li deia Chaplin a Hitler; “tu ets això”, es diuen els enamorats en les hores més tendres. Què sigui “això”, qui siguis “tu”... Vet aquí el que està en joc: el teu jo més profund.