Qui és Guillermo Zapata? Mentre escric aquestes línies és, en aquest ordre, el següent: un nazi, un seguidor de la barbàrie nacionalsocialista, un antisemita, un racista, un militant d’extrema esquerra, un regidor democràticament votat d’Ahora Madrid (sí, el partit de la Carmena), un escriptor, un guionista i, last but not least, una persona sense gaire sentit de l’humor (correcte). Punt.

Resulta que el 2011 va tenir la mala fortuna d’escriure el següent tuit: “¿Cómo meterías a cinco millones de judíos en un 600? En el cenicero”. (Ara hem de fingir que riem). Esperanza Aguirre aixeca la batuta i, mentre sona un rèquiem, espera el moment en el qual Zapata comenci a enfilar el cadafal per ser ajusticiat. S’ho mereix, diuen els aguirristes, per nazi.

Doncs bé, no voldria ofendre ningú (primer pas per detectar que és aquesta la meva voluntat), però si algú té un cert llinatge amb el nazisme són els seguidors de l’Aguirre i del partit que l’acarona cada nit abans d’anar a dormir. Seqüència mental: Franco  dóna la mà a Hitler a Hendaia; Franco, anys després,  dóna la mà a Fraga mentre el fa ministre; Fraga, al seu torn,  ofereix amablement la mà a Aznar quan aquest és nomenat president del PP (ups!, perdó, no voldria polititzar l’article); i, finalment, per tancar el cercle, Aznar  dóna la mà a Rajoy i l’investeix com el seu successor. A Sant Google us podeu encomanar en cas de dubte. Significa això que el PP és un partit nazi: en absolut! Significa que Zapata sí que ho és: tampoc!

Fora de context, el comentari de Guillermo Zapata pot ésser vist, òbviament, com un atac a la dignitat dels morts de l’Holocaust (seguidors de Franco el van negar fins a l’últim moment). Però, si busquem els motius del tuit, hi veiem que és un mer joc amb el cineasta Nacho Vigalondo, que ara mateix no tinc ganes de reproduir perquè tampoc em fa especial gràcia. El text humorístic depèn sempre del context humorístic. Dir-li nostàlgic a un jueu olorant gas d’un encenedor pot fer més o menys gràcia, depèn del context. Les vinyetes de Mahoma podien fer més o menys gràcia depenent també del context —no és el mateix obrir un diari a Dinamarca que a Iran—. O Polònia —la de TV3, no la dels fanàtics catòlics—, que fa gràcia si saps qui és Artur Mas, Oriol Junqueras o Teresa Forcades —a aquesta darrera, per cert, no li he sentit mai un comentari irònic sobre res, i això fa por—.

Irene Villa, la nena víctima d’ETA, també va ser objecte dels tuits del bocamoll del Zapata, però tampoc és que tinguin un humor explosiu. I algú més ha sigut l’elegit per rebre els dards verbals del pobre Zapata. La meva solidaritat amb ell, que no arriba a fer bons acudits. Aquest és, crec, l’únic retret que se li pot fer: noi, no fas gràcia! Però d’aquí a demanar la seva dimissió quan encara no ha ni aparegut pel seu flamant despatx de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, o que la Fiscalia pugui actuar d’ofici contra ell, em sembla obscè—vaig donant idees, perquè així potser el Ministeri de Justícia es distreu del tema català i deixen de conspirar contra nosaltres, però molt em temo que el cognom del ministre no el deixar dormir en pau—.

On estan els límits de la llibertat d’expressió? I els de l’humor? Per què prescriuen els delictes de corrupció i no les opinions de la gent? Només podem acusar en Zapata d’un delicte: de plagi. L’acudit no és seu. Un hermeneuta perspicaç (no cal ser Gadamer) veuria que el cotxe de l’acudit (un 600) és d’època franquista, just d’aquells temps dels quals tot just ara  comencem a sortir tots plegats. Tal vegada sigui això el que molesti, sortir definitivament del franquisme.

Je suis Charlie deien alguns fa uns mesos. Je suis Zapata haurem de començar a dir ara mateix. Vet aquí un dels drames d’Internet: la cosa escrita té efectes de boomerang. Els llatins —els de Virgili, Horaci o Terenci, no els de dale-dale-ya-tu-sabeh— ja ho van veure, això: verba volant, scripta manent.