Una proposició modesta al voltant de la sàtira

Sòtades de Maronea fou un poeta grec del segle III abans de la nostra era (no dic Crist perquè ningú no s’ofengui, que les coses estan molt calentes darrerament). Doncs bé, aquest bon home va cometre un error definitiu a la seva vida, a saber: va escriure uns versos humorístics sobre els avatars sexuals de Ptolomeu II, que pel que sembla no van agradar gaire al monarca. El bo de Sòtades va acabar tancat en una caixa de plom al fons del mar, igual que Osama bin Laden, però per motius lleugerament diferents.

Deia Chesterton —un dels pocs catòlics amant de la comèdia— que hi ha dos tipus de persones: els qui creuen que hi ha dos tipus de persones i la resta. Els humoristes —gent rara, narcissista, infantil, incòmoda— formarien part del que podem anomenar la resta.  Per a algú que es dedica a l’humor tot està al seu punt de mira, tot és risible, fins i tot el fet que ell acabi sent l’objectiu del punt de mira d’un altre. A ningú no se li escapa ja que m’estic referint als atemptats contra els humoristes de la revista satírica francesa Charlie Hebdo.  Se n’ha parlat molt, massa potser, i hem descobert que Catalunya és un país ple d’experts en la geopolítica del Pròxim Orient, en la teoria de l’humor i en els textos alcorànics, i hem hagut de suportar a Rajoy, Merkel o Netanyahu portant la pancarta on es llegia Je suis Charlie. Si cerques “hipòcrita” a Google i cliques a imatges hauria de sortir la capçalera de la manifestació de París. Però tornem a la gent interessant. Conta la llegenda que el director de la revista, Stéphane Charbonnier, va morir fent-li una botifarra al seu botxí. Les meves fonts no han pogut contrastar aquest fet, perquè no estaven a París en aquell moment, però com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. Que en pau rigui!

De la mà de Jonathan Swift i del seu A Modest Proposal —on  es deia de mode satíric i amb un cert humor negre que els pagesos pobres d’Irlanda venguessin els seus fills als rics per tal que aquests darrers se’ls mengessin—, podríem suspendre el judici sobre la realitat, fer una petita meditació i imaginar un món governat per fanàtics i gelatòfobs. Que qui són els gelatòfobs? Són tots aquells que tenen fòbia al riure, que els fa pànic ser objecte de burla i d’escarni: capellans, imams, rabins —aquests no tant, donada la llarguíssima tradició humorística jueva—, militars, pares sense estudis, pares amb estudis, polítics, pixapins, dentistes, i mestres, sobretot aquests darrers… (A qui no el van fer fora de l’aula o el van amenaçar per riure a classe?)—. Proposem, doncs, swiftianament, prohibir l’humor (no, els Morancos no entren dins aquesta categoria, però caldria prohibir-los per 437 motius diferents que ara mateix no tinc espai d’enumerar). I demà, un cop tots els humoristes estiguin a la garjola, fora bo també  tancar els crítics amb el poder; i  l’oposició política; i els músics, que molesten; i els jardiners, per tal que els carrers siguin cada cop més grisos, com la vida que ens espera; i els cinemes, per no posar més pel·lícules de l’Iran —“de l’Iran” sona com “delirant”— i del Garci; la literatura, a la foguera, malgrat que els llibres facin de mal cremar; i els pallassos també, tots prohibits. La commèdia è finita! I demà, amb aquella alegria de viure després de tot això, ens posem el despertador per anar a treballar a les sis del matí. Veiem ara què és el que realment està en joc?