Fa gairebé trenta anys ,un bon, dia em vaig llevar i em vaig repenjar sobre la pica del lavabo tot mirant-me al mirall, descompost, tossint, esgargamellant-me, traient l’ànima per la boca, fruit de vint-i-cinc anys de fumador. Quan la tranquil•litat va retornar al meu cos, vaig mirar fixament la cara roja que tenia davant meu i li vaig dir: “Aquest no sóc jo”, “S’ha acabat”. I mai més he fumat cap mena de tabac.

La clau em va ser fàcil de trobar. Tan senzill com entendre el perquè fumava entre tres i quatre paquets al dia. Saber el perquè de les coses és essencial per poder-hi trobar la solució. En quins moments fumava més intensament? A les reunions, sobretot si la meva presència era important, a partir del sopar si sortia de nit, conduint en viatges llargs i ràpids, en les entrevistes on em jugava molt... Quan fumava menys? Treballant manualment, planificant la feina, fent esport, llegint, amb la família...

Ja m’has entès? Quan jo era jo, segur de mi mateix, fent coses plaents i positives, el tabac era una pura rutina, però mai una necessitat. A la sala d’espera d’un Ministre, del President de la Generalitat, davant d’una gestió decisiva però insegura, el tabac era indispensable.

O sigui, que a part de la molt ben estudiada dependència física al tabac, aquest exercia una forta suplència psicològica a la meva manca de seguretat, inquietud, ansietat. La drogoaddicció és eterna i físicament només té una solució: prou, ni mica ni gens més. Però per controlar el cos cal tenir clar a què juga el teu cervell. Ets capaç de detectar els moments en què et sents més insegur? Pots resoldre aquesta inquietud? Si saps què és el que te la provoca aviat sabràs com superar-la. És gairebé un joc tan senzill com quan érem infants i corríem pels corredors foscos de casa perquè una mà misteriosa ens empaitava. El remei era parar, girar-se, mirar-ho tot fixament fins veure que la mà era al nostre cervell i que podíem caminar tranquil•lament tot xiulant una cançó.

L’avorriment és una molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no ens interessa. I quan s’accentua pot ser un rebuig violent, irreprimible, d’algú o d’alguna cosa. Al quinze anys pot ser un pas important contra l’avorriment fumar, tastar alguna droga, trobar una feina interessant, estudiar un tema apassionant, escalar o fer la volta al món. Sovint a aquesta edat es prova tot fins al límit de la pròpia persona.

L’ansietat és una viva inquietud a propòsit d’un esdeveniment futur o incert. I es pot tornar una pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud. Qualsevol droga fa creure a la persona que el reforça en els moments d’ansietat, quan de fet l’únic que fa és anestesiar-la en lloc de superar-la i, a la llarga, acaba en una inútil dependència; si no et mata.

L’angoixa és un respir fatigós degut a la xafogor de l’atmosfera, a un estat morbós, a un disgust, etc. A la llarga es torna un malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent. Quan els mitjans ens expliquen el que passa a Afganistan, República Centre Africana, Corea del Nord, Irak, Kurdistan, Pakistan, Guinea, Libèria, Etiòpia, Sudan, Liíbia, Palestina, Ucraïna, Nigèria, Mali, Txad... podem entrar en un estat d’angoixa total. El fanatisme o sectarisme religiós, una ideologia o partit polític, un sistema econòmic establert, una caixa ben plena i l’egoisme de pertànyer a una societat segura, sense perills, totalment insolidària en què pensar és pecat i saber el perquè de les coses fa pànic; tot això és la droga que ens mantindrà fins l’eternitat sense sofrir i anestesiats.

Per superar les tres A (avorriment, ansietat i angoixa) de manera divertida, hem de parar al corredor de casa als cinc anys, viure intensament als vint i somriure a la mort tot passejant pel camí de la llibertat, independència, solidaritat, amb les butxaques buides i disposat a jugar-te-la a cada instant per saber el perquè de les coses i actuar en conseqüència. La soledat de l' home lliure és la germanor de tot el poble, l’exclusió dels partits és la solidaritat de l’anarquia, la caixa buida et permet compartir la seguretat de tot el món. Agost del 2014, quin moment més interessant i quanta feina hi ha!