Senyora Presidenta.

La primera nit de setembre lluïa estelada, tant que els camps eren il·luminats com si la lluna vella i tocatardana hagués estat plena i puntual. Sóc d’anar a dormir tard. Per mi la nit és l’hora de pensar, de parlar-me a mi mateix, a la lluna, als estels, al bosc o a les parres o de donar la tabarra al gos que, de tant en tant, obre un ull i expressa un “no callaràs, pesat!”.

Anit pensava en la diada de l'11 de setembre, tot somiant que el poble català es trobaria altra vegada i totsens donaríem la mà convençuts de que seria el darrer any que celebraríem sota bandera estrangera la nostra festa nacional. Per les nostres terres han passat totes les grans cultures responsables de la civilització occidental. Durant milers d’anys ens han volgut esclavitzar, conquerir, manar, negociar, convertir, educar... a l’estil fenici, grec, roma, francès, castellà... portadors d’unes llengües que no eren les nostres, unes religions, unes costums, uns cultius... Però cap dels pobles que han arribat a les nostres terres, tret dels espanyols, s’han arribat a creure que això era seu, que eren a casa seva i que els que féiem nosa érem nosaltres, els nadius, la nostra llengua, les nostres costums. Espanya, des de la seva invenció l’any 1.500, ha viscut més dels drets de conquesta que no pas del seu treball. Fins a tal punt que es van arribar a creure que les “quitaron Cuba o Filipinas”, que Gibraltar, Ceuta i Melilla també són seus i naturalment que Catalunya els pertany, diguin i pensin el que vulguin els catalans. Estan convençuts que nosaltres som i serem seus mentre vulguin, igual que les nostres terres, el nostre esforç, els nostres diners i tot el que l’hi sembli a l’Espanya Imperial. En la mateixa línia s’han cregut amb tot el dret d’enviar-nos trens i avions amb la població que els feia nosa, peninsular, americana o africana, convençuts de que a la llarga ens farien espanyols. Error conseqüència de la seva ignorància històrica. Els catalans no som una raça, som una suma de races i cultures, d’invasions consecutives de pobles que en lloc de convertir-nos, s’han fet catalans. Som ibers, fenicis, grecs, romans, cartaginesos, gots, visigots, àrabs, castellans, sud-americans, moros, xinesos i negres... Som catalans, que ens estimem aquesta terra d’acollida lliure i respectuosa. No ens agraden les armes ni que ens bombardegin cada 50 anys des de Montjuïc. No ens agraden els uniformes perquè estimem a les persones d’una en una. I la nostra cultura és el resultat d’una suma, mai d’una imposició o una censura...

Anit em vaig quedar mig adormit mirant els estels i somiant que l’any que ve seriem independents i que seriem la primera nació al món en què les dones ens haurien portat a la independència. Forcadell, Forcades, Casals, Rovira, Colau, Terribas... poden ser els noms de les nostres futures presidentes de la República catalana. Dones que no han lluitat per diners ni pel poder, dones que hi estan deixant la seva pell a canvi de la nostra llibertat. Somio, somio que ben aviat podré saludar a la nova Presidenta de la República Catalana. Dona lliure i sincera que representarà a tot un poble i no a un partit o una entitat financera.