Era pel 1962, que jo venia de Caniles, a peu, després de travessar tota la serra de Baza cap a Guadix. A l’alçada de Gor si no m’equivoco, un camió procedent de les mines de fluorita ens va carregar a la caixa fins a Guadix. Anàvem molt estrets perquè el camió retornava a casa seva a una vintena de miners que havien acabat la jornada laboral.

Recordo aquelles cares brutes de suor i pols, que feia poca estona havien sortit de sota terra, després d’un dur i llarg dia de treball. Vestien robes miserables aprofitades qui sap quants anys i destinades a fondre’s sobre la pell del miner. La seva postura denotava cansament i un cert fàstic. No tenien dutxes i tornaven casa com bestiar assegut a la caixa d’un camió. El camí ple de rocs ens feia saltar al ritme d’unes velles ballestes i les seves lívides cares ulleroses i maquillades ens representaven la dansa dels pobres.

Recordo que ens varen comentar que un dia del seu treball equivalia al cost d’un pollastre. El diumenge, llavors no es treballava, era pecat. Cap d’ells tenia més de quaranta anys, això sí els tenien llaurats a la cara i les mans. La mainada d’ara els hauria confós amb zombis tot i que els que compartíem vehicle amb ells nomes veiem en el fons dels seus ulls uns cors com unes roses desitjoses de llum, color i vida.

Arribant a Guadix, a la parada de l’Alsina Graells, un vailet d’uns deu o dotze anys, amb la caixa de netejabotes, no deixava de mirar-me les meves grans i pelades botes de muntanya. Al tercer tomb, se’m va encarar vergonyós i va dir-me: “senyor, se las limpio por dos pesetes”. A la meva negativa anava fent-me ofertes mes avantatjoses; “por una peseta”, “por dos reales”, “por un real”... Quan ja estava a punt de marxar, tot de cop, se’m va girar i em va dir: “se lo hago de gratis, déjeme por favor, nunca he limpiado unes botes asi”.

Mes enllà passava una gitana venent figues de moro, roges, obertes, carnoses... Des de les altes muralles de la residencia dels jesuïtes de Guadix, pedra picada, es veia una bruta muntanya, plena d’escombraries, foradada per infinitat de coves habitatge, a l’entorn empaitaven alguna herba rucs i cabres esquelètiques, lligades per la pota a una estaca, mentre nens mig nus d'espatlles marcades i panxes voluminoses, corrien empaitant aquests mocs que mai arribaven a terra sense ser succionats.

Quan vàrem intentar fer una foto general de l'ntorn vam comprovar que tots els nens havien desaparegut misteriosament. Un cop endreçada la càmera els infants varen reaparèixer. Desprès ens van dir que si alguna foto sortia als diaris, la Guardia Civil estovava als seus pares.

Mig segle mes tard, si aneu a Guadix, us rebran amb uns cartells immensos que diuen: “Guadix, troglodítica i monumental”. I les mateixes coves, ben arranjades, són unes cases fresques i agradables a més no poder, i les carreteres estan ben asfaltades i la ciutat és maca, neta i ben conservada al detall. Per un ral no es pot prendre un got de vi i una bona tapa, però sí a bon preu.

Les mines es varen tancar cap els anys 80. La mainada està ben alimentada i té ordinador a l’escola. Han canviat “Los Principios Funfamentales del Movimiento” per la “Constitución Espanyola”, el gallec Franco, pel gallec Rajoy, el pollastre per la peonada, l’ase esquelètic pel Seat León... i jo encara estimo la rosa roja dels seus cors plena de color, llum i vida. Algun dia ens podrem estimar i a més, i alhora, i per sempre, respectar de debó? Jo estic segur que sí.

¡Qué sería la vida sin rosas!

Una senda sin ritmo ni sangre,

un abismo sin noche ni día.

Ellas prestan al alma sus alas,

que sin ellas el alma moría,

sin estrellas, sin fe, sin las claras

ilusiones que el alma quería.

FEDERICO GARCÍA LORCA