Al pou es torna a sentir el degoteig de l'aigua. Ahir per primera vegada a l'estiu vaig poder segar l'herba amb el tractor sense por a calar foc. S'acaba un dels estius més càlids i secs que recordo i sento la fresca a la pell com si fos la primera carícia de la tardor. Ja ha plogut, tronat, llampegat. La terra ha despertat d'una llarga migdiada i aviat sortiran herbes de fulla. Collim figues, raïm, els darrers tomàquets, uns melons molt dolços...

Mai havia sentit amb tant de plaer l'arribada de la tardor. És potser perquè jo formo part d'ella? Viure en una masia, amb els boscos a tocar de casa, l'hort, l'aviram, la gossa sempre darrere els talons espiant tot el que fas, flairant tot el que toques, bordant tot el que li és estrany... Tot plegat contrasta amb l'electrònica, els mitjans, la informació contínua, incessant. Perquè ara, cada dia veig la lluna, sé on és i quina cara fa i sempre em sorprèn, com si fos el primer dia que la veig? Em fa una mica de vergonya confessar-vos que a voltes m'assec i parlo una estona amb ella. Li explico tot el que tinc més endins de la meva ànima, fins que la meva gossa Bruna se m'acosta a les cames i em diu: "què fas ximplet?" Penso que tot plegat són els anys...

Quan els meus fills m'expliquen la seva vida és com si tastés un plat nou que mai havia somiat. Puc viure en ells experiències que mai a la vida hauria viscut i compartir sentiments que mai hauria tingut. Diuen que quan et fas gran tens molta experiència que pot enriquir els més joves. Mentida. L'experiència és un bon coixí per fer la becaina mentre mires la televisió. Quan et fas gran aprens molt i molt escoltant els joves i et sents feliç quan et sembla que els entens. Quan parlo de política o filosofia amb la meva néta de 20 anys puc volar a un món a què mai hauria somiat d'apropar-me. Heu vist com creixen les flors salvatges? Heu tastat la mel d'una figa picada pels pardals? El sol cada dia juga a la "ritarata" darrere els pins abans de dir-me: fins demà. Potser és que em faig vell.

L'altre dia vaig anar amb tota la família a Salt, per celebrar la diada. Vaig sentir molts discursos, re de nou o interessant. Ara, vaig veure moltes cares, plenes de llum, totes diferents però teníem un "no sé què" comú. Mentre els mirava imaginava qui podia ser cadascú, quina vida i història hi havia dins seu, oh quin món més interessant. Vaig tornar a casa molt cansat, però amb un sentiment de riquesa immens. Que content estic de viure voltat del meu poble. Collonades de vell?

Cada dia m'informo rigorosament de tot el que passa el món. Re de nou. Re sorprenent. Qualsevol llibre d' història o prehistòria repeteix el mateix. Becaina si, becaina no, no perdo mai el fil. Torna a parlar el locutor, la pantalla de l'ordinador ha quedat clavada, capital, poder, política, armes, corrupció, misèria, mort d'innocents i més mort d'innocents, esports, cèntims, cèntims, cèntims...

Encara no entenc com pot voler ser més ric un ric, ni com pot viure veient com el que li sobra donaria vida a milers de persones. No he après com hom pot matar, o fabricar armes, o negociar amb la mort i llevar-se al matí i encetar un altre dia. Potser mai entendré al qui està convençut que té la veritat, que aquesta és única i cal que sigui imposada a tothom i permeti matar o esclavitzar l'ignorant, dolent o malvat que pensa diferent. Sóc vell.

Sóc vell i si m'enfado, volaré eternament per l'univers empaitant postes de sol, festejant amb la lluna i aprenent tot el que encara no sé. M'agradaria conèixer el nostre món, i volar per l'univers i seguir tots els planetes i veure i poder comprovar si és veritat que l'únic que no té cap sentit és viure sense estimar.