Aquests dies el cor se'm fa petit cada vegada que veig les noticies per la televisió. Negres ofegant-se, negres rebent pilotes de goma, negres cadàvers flotant per la Mediterrània, allaus de negres que volen passar a Europa... Àfrica té actualment prop de mil milions d’habitants. El 70 % avui mateix vindrien a viure a Europa o als Estats Units? 700 milions?

Al temps de Crist el món tenia 200 milions d’habitants, l’any 1.000 ja en tenia 310, l’any 2000 havia augmentat fins a 6.070 milions i ara mateix, en aquest moment, sembla que som 7.152.600.469 , i a cada segon augmenta 472, 483... La corba ha passat d’horitzontal a totalment vertical.

Quants dels 4.150 milions d’asiàtics no firmarien ara mateix per volar cap a Europa o Amèrica?

Sabeu que Rússia té 9 milions menys d’habitants que Nigèria? O que la Xina i l'Índia tenen gairebé 1.300 milions cadascuna? O que la Unió Europea té gairebé 200 milions més d’habitants que USA i 360 milions més que Rússia? O que Oceania té 10 milions menys d’habitants que Espanya?

Quan al mati em miro al mirall no veig altra cosa que a un privilegiat que ja ha viscut una molt llarga vida fent gairebé sempre el que ha volgut, en les millors condicions de salut, alimentàries, de confortabilitat, podent escollir els paisatges de la meva vida i la terra que he trepitjat a cada instant. Que m’he llevat cada mati convençut que el més normal del món era estar viu, no sofrir agressions, fer el que he planificat fins tornar al llit per reposar tou i tranquil, amb la sensació del ben protegit i ben estimat.

Si us plau, algú em podria explicar que he fet jo, quin mèrit tinc per sobre del africans o asiàtics que cada dia senten xiular les bombes per damunt dels seus caps, la rata pel seu estomac o la malaltia per la seva sang? Em podries dir com és que no em sorprenc de llevar-me un nou dia, de fer un mos o gaudir d’una posta de sol ben a prop d’un cel infinit i etern?

Quan una situació humana em sobrepassa o bé no l'entenc, tinc per costum fer l’esforç per posar-me dins la ment i la pell de la persona que pateix el problema, i mirar llavors d’usar tots els recursos mentals i materials per millorar la situació. Però quan el problema és de milions i mils de milions de persones, potser l’únic que sé fer és plorar, com ara faig mentre escric aquest article. I un cop asserenat, miro al meu entorn, Catalunya, Europa, busco als privilegiats com jo i no entenc com collons ens hem organitzat, per que collons han lluitat tantes generacions, si no hem estat capaços d’encarar els problemes reals, ni tant sols de ser persones. Tota la Unió Europea només serveix per recaptar els diners que han de fer cada dia més rics a una bona colla de banquers i capitalistes? Mantenir més de vint exèrcits i fabricar armes per vendre-les com el manà que resoldrà el problema dels miserables? Per mantenir partits i castes polítiques que només aspiren a jubilar-se per cobrar els favors fets a banquers, petrolers, fabricants d’armes i a tota l'elit del gran capital? Quantes generacions hem hagut de cremar per arribar a estar a dalt del castell, tots plegats, i poder tirar oli bullint, o bales de goma, sobre els que hi volen entrar?

Amics meus, aquesta Europa dels Estats no respon al que necessitem nosaltres i el món sencer, respon al que volen els Estats i els seus propietaris. Només una Europa dels Pobles pot respondre al que necessita el poble. Europa políticament i econòmicament ha de fer suspensió de pagaments i reinventar-se d’acord amb el que necessita la gent i el món en que vivim. La classe obrera europea no pot continuar assumint un deute que no ha contret, en lloc de respondre a la seva responsabilitat humana i cultural de cara un món que necessita solidaritat i justícia. Prou de servir armes a les grans dictadures mundials, prou d'espoliar la mà d’obra barata i les matèries primeres del tercer món en benefici d’una minoria assedegada de poder i riquesa. Els 28 actuals estats europeus no necessiten 28 exercits, ni 28 ambaixades a cada capital del món. Han de fer una política comuna davant totes les dictadures que no respecten els drets humans i parar de beneficiar les oligarquies que exploten als seus pobles. Europa ha de ser solidària amb el poble xinès, nigerià o guineà... no pot continuar guardant el capital de sang que els seus dictadors posen a les mans dels banquers. Europa no pot mirar impàvida com tot el nord d’Àfrica goteja sang mentre una minoria “selecta” els ven armes i els gestiona el capital.

Hem de poder-nos mirar al mirall cada mati quan ens llevem i lluitar descaradament perquè Europa deixi de ser a mans de 4 grans estats de més de 60 milions d’habitants, 3 estats de més de 20 milions, i 21 estats-poble entre 0,4 i 15 milions d’habitants. Amb aquesta distribució quina política es pot esperar? Qui ven els cotxes, les armes, qui compra el petroli o controla l’energia, de qui és la gran banca? El problema es saber si Catalunya podrà subsistir sense Europa o be si Europa pot subsistir sense el seus pobles i hem de retornar al feudalisme.

Quan aquest estiu navegava en solitari en un petit veler pel nord d’Àfrica pensava que havia de fer si trobava una pastera amb 100 negres afamats, assedegats i a punt de sotsobrar. No ho sabia i encara no ho sé. Demanar assistència per radio a Europa i resar amb ells jo que sóc ateu? Morir de pena i misèria tots plegats? No t’enganyis amic meu, tot plegat no passa darrera una pantalla de televisió, passa a la porta de casa teva, a la borda de la teva barca, a l’altre costat d’aquest mirall en que et mires cada mati. No t’enganyis amic meu els teus fills rosadets són blancs, com els morenets de mes avall són negres, i tots plegats seran esclaus del capital d’ací pocs dies i viatjaran a la mateixa pastera cap a la mort.

S’acosten les eleccions europees. Tu sabràs.