Avui, hi ha una manifestació de les víctimes del terrorisme. M’he llevat amb una estranya sensació. No sabia si havia de manifestar-me o bé quedar-me a casa. D’ençà que tinc ús de raó, sempre que escolto o llegeixo els mitjans espanyols sempre acabo de cap al diccionari i a la fi no entenc res que em sembli sensat o bé just.

El terrorisme és un moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió. Acostuma a ésser el darrer recurs que tenen les minories per defensar-se de les majories opressores, (aquesta formula ha estat usada per gairebé tots els estats del moón que han aconseguit alliberar-se i independitzar-se d’un estat o imperi opressor) . Aquest recurs, però a l’engròs, és utilitzat per tots els imperis i estats opressors per mantenir esclavitzats els pobles que sempre han colonitzat per la força de les armes. És l’estadi posterior a la massacre del poble ocupat quan s’utilitzen les presons, comissaries o camps de concentració per a mantenir la “disciplina, ordre, legalitat vigent, llibertat de les majories governants o drets dels grans capitals”. L’un és terrorisme d’alliberament popular i l’altre és terrorisme d’estat pel manteniment del poder sobre els pobles oprimits.

A veure, al segle XX quantes víctimes van causar els dictadors Hitler, Mussolini, Franco, Stalin... ? Es pot comparar la xifra de víctimes del terrorisme d’Estat a les dels terrorisme popular, Irlanda, Euskadi, Bòsnia...? Un sol dels bombardejos de la ciutat de Barcelona o Gernika a mans de Franco, Hitler i Mussolini va causar mes morts innocents que tot el terrorisme de poble del segle XX. Els camps de concentració, les presons i les comissaries de Franco van matar i torturar a mes persones que tots els terrorismes de minories.

Matar en defensa pròpia o d’altres més febles, penso jo, és el pitjor trauma que li pot passar a una persona que s’hi troba empès. Matar a la guerra, a les ordres de qui sigui és la covardia més gran que podem exigir a una persona, sempre és el més fort que elimina al més feble. Matar per defensar unes idees és una forma de malaltia mental o immaduresa encara que ratlli la desesperació i la impotència. Matar pel poder o per la riquesa és d’ignorants desgraciats eternament infeliços perquè mai en tindran prou i sempre viuran envoltats de desgracia, misèria i falsedat.

La persona que mata pot ser perdonada per la societat, per la família de les víctimes, però mai per ell mateix, sempre pensarà que ho podia haver evitat i sovint aquest sentiment juntament amb l’odi i la necessitat de venjança acaben en demència total o parcial. I dic “com l’odi i el sentiment de venjança” encara que aquests són els recursos de les víctimes o familiars. Només qui és capaç de perdonar pot aconseguir la pau interior i el gust per la societat en que conviu.

Per tot plegat, aquest matí em preguntava si jo no hauria d’anar també a primera fila de la manifestació, per defensar els anys de camps de concentració dels meus parents, les tortures de molts amics i la mort de tants i tants catalans que l’únic mal que varen fer és estar a casa o pel carrer sota les bombes dels que es creien ser els seus “propietaris” i que encara s’ho pensen. Però resulta que hem perdonat, no oblidat. Però resulta, que no creiem amb cap mena de violència física contra els que ens volen mal. Però resulta, que a la llarga és mes fàcil vèncer amb les armes del sentit comú, la justícia, la llibertat, l’amor, la solidaritat...

Som molts els catalans ateus o no religiosos enamorats de personatges com Jesús de Nazaret o Gandhi. Per això precisament ens costa d’entendre que l’Església Catòlica Espanyola i els seus mitjans, la COPE, Cadena 13... es dediquin a sembrar odi i venjança, tot reclamant terror en lloc de perdó, guerra i presó en lloc de reconciliació... L’Església de Franco es ben viva, aquesta Església que confon justícia amb Inquisició, que quan parla d’ordre ens ensenya un ramat. Que confon el poder amb la raó.

Els Governs espanyols es varen cansar de dir que quan acabés el terrorisme s’obriria el diàleg. El que no van explicar és que era diàleg de pantalla de plasma, diàleg de púlpit i xais, diàleg militar, diàleg de la força de la majoria imperial esclafant els drets del poble.

Em sembla que tot escrivint ja he fet tard per anar a la manifestació. Jo que volia parlar de “totes” les víctimes del terrorisme i perdonar a tots els assassins i torturadors que encara corren pel carrer o han mort al llit plàcidament, coberts de medalles, tipets i riquets.