Ara trona. I torna a tronar. El cel és negre i el terra sec, sec. Aquests dies hem tingut tamborinades per tot Catalunya, menys a Santa Cristina d’Aro. A Llagostera, a Sant Feliu de Guíxols, cinc quilòmetres a l’Est o a l’Oest. Però aquí el terra és sec, molt sec, els boscos cruixen i l’hort s’encomana a la Mare de Déu del Pou que és l’única que els pot salvar.

Una de les coses que amb l’edat s’entén és l’univers i el seu continu dret a sorprendre’t. Una mar plana, un núvol llarg al cel i una gran tramuntana. Temporal, aigua més alta que el vaixell i les quadernes gemeguen. El món s’acaba amb un capvespre roig, nit de dimonis entre Mallorca i Eivissa. A les tres de la tarda, desprès d’un mati solejat, als Posets i cauen llamps i hem d’amagar-nos entre pedres esperant que no toquin la nostra. A Riposto, tota la nit veiem baixar la lava de l’Etna cap a Catània. I diuen que, al Nepal tremola la terra i el “Niño” espanta des del Perú fins a Austràlia i fan que la gent digui “no ho entenc”.

Amb l’edat cada vegada dius menys “no ho entenc” perquè a mesura que passen els dies et fixes menys en detalls epitelials i veus més clara la immensitat de l’univers. La pell se’ns torna dura i l’esperit se’ns estova, les nits se’ns fan més llargues i penetrem en les sensacions abans de voler-ne saber el motiu. Amb l’edat hom sap el que va passar fa molts anys i s’afecciona a la història, paeix lentament el present assaborint-ne cada mossada i sap que el futur és cert, que la utopia és enllà, que la viurem i només cal anar-hi. El temps només és important quant et rentes les dents, tanta estona per tant poques. El motiu de les coses sovint només s’entén si has descobert el sentit de tot plegat. Ja no trona, perquè no vol tronar.

El que a voltes els humans no entenem és quan és l’hora de “viure” la vida pròpia. Tots entenem perfectament l’edat de la formació. Entenem l’edat de treballar, procrear, crear i tornar a la societat i als nostres pares el que durant la infància hem rebut. Sabem quan ho hem de deixar tot per fer rutllar dia a dia aquest món incongruent. Però, no sabem quan ja hem pagat el deute i ja és l’hora de viure la “nostra” vida, gaudir de la saviesa camí de l’eternitat. No sabem quan és el moment de veure com els nostres successors desfan tota la feina que hem fet i van per camins diferents, qui sap si perillosos. No sabem quan és el moment de observar, callar i fer rotllana als bancs de la plaça per crear el veritable Consell d’Ancians?.

Curiosament, el Museu Nacional de Catalunya té un Consell de Savis i la Filmoteca Nacional de Catalunya també... Un Senat hauria d’ésser això? Els Governs, els Ajuntaments, els Bancs, no haurien de crear Consells d’Ancians només amb l’obligació d’escoltar-los, no pas de fer-los cas?.

Tristament, molta gent gran no es jubila mai. Es queda en la segona etapa de la seva vida per ordenar i manar als seus pobles fins la mort. Es perden la part més interessant de la seva vida. Així ho varen fer o fan encara: Eisenhower, Franco, Pinochet, Castro, Adenawer, Isabel II, Joan Carles, Francesc Papa, Benet XVI, Mao Zedong, Hirohito, Tarradelles, Pujol, Fraga, Peron, Nehru, Stalin, de Gaulle, Botin, Fainé... tos ells jubilats de la política o la banca més enllà dels 70, alguns dels 80 i altres dels 90. Pot ser que cap d’ells trobés  la persona jove capaç de fer millor feina que ells? No, no és això, és que no han entès que sense el poder, el capital,  manar,  ser l’amo dels destins dels altres, és quan realment comencen a ser amos de la seva pròpia vida.

Tant el judaisme, com el cristianisme, com l' islamisme, tenen un home-mite comú: Abraham. Cap a dos mil anys abans de Crist aquest home-mite, l'existència del qual ningú  pot provar , les tres religions majoritàries el fan el seu líder i li donen una vida de 175 anys. Els jueus el fan pare d' Isaac i avi de Jacob, els cristians l’emparenten amb Jesús de Natzaret i els islamites per la via d' Ismael són els hereus en línia directa. No va viure tant com Matusalem, pare de Lemec i avi de Noé que va viure 969 anys per poder-se rentar els peus en el diluvi. La llarga vida ha estat considerada com un premi i una sort en totes les religions demostrant la pròpia ignorància i la poca fe en l’eternitat.

Amb el pas dels anys hem anat descobrint que la vida a l’univers ningú sap si s’acaba o no i no cal que hi perdem el temps, però sí que és important viure-la amb tota la llibertat i saviesa del que forma part de l’univers i sap que té el mateix destí. No es tracta de manar i subjugar els altres fins a la mort, sinó d’aprendre a seguir el curs del riu que ens farà viure infinitament paisatges universals.

Han marxat els núvols, ha deixat de tronar, haurem d’anar a regar.