Aquesta Setmana Santa als avis de pagès com jo els ha resultat molt més dura que la de tres quarts de segle enrere. Llavors, en plena dictadura del Franco súper catòlic i l’Església totpoderosa, les emissores de ràdio celebraven la Passió i Mort de Jesús de manera estricta i rigorosa. Només es radiava música clàssica o sacra, es donaven les notícies i es parlava de temes seriosos i transcendents. Els cines només podien fer pel·lícules del tema o tancaven i si a algun imprudent se li hagués passat pel cap fer alguna festa alegre o cantar pel carrer hauria estat tingut per boig i renyat severament. Volguéssim o no, seguíem la Passió i Mort de Crist, anàvem a les processons, a tots els oficis, beneíem els palmons, matàvem jueus a cop de carraus, pas a pas des del Diumenge de Rams fins la Resurrecció, que era una explosió d’alegria i el toc que permetia tornar a la vida normal. S’havien acabat els dejunis i les abstinències i una bona botifarra i la Mona se celebraven com si mai no haguéssim menjat.

Enguany, la Setmana Santa ha estat la passió i mort dels mitjans de comunicació. Diaris, ràdios i televisions ens han obsequiat repetidament amb la mort d’uns alumnes d'Erasmus en bolcar un autobús, tot seguit “han celebrat” l’aniversari de la caiguda de l'avió als Alps, per lligar-ho amb la massacre terrorista de Brussel·les i acabar amb la mort del Cruyfst de Nazaret. Moltes emissores han emprat el 80% de la seva programació diürna per relatar amb pèls i senyals les morts, les desgràcies, els crims, la malaltia, repetint-se fins a la sacietat. Sortosament la resta de programació l’han emprada a delectar-nos amb sèries alegres, divertides i instructives de criminals en sèrie, assassins, violadors d' innocents filletes, terribles pederastes, atracadors... Val a dir que algunes cadenes no s’han deixat Ben-Hur, els 10 Manaments i Barrabàs, que han donat un toc de creativitat i innovació al panorama televisiu. I si algú ha vist alguna bona pel·lícula americana haurà pogut assistir a la destrucció de ciutats senceres, grans incendis, trinxadissa de cotxes de policia o camions, segrestos i moltes calamitats i catàstrofes horrorosament suculentes. Als americans els encanta veure una gran destrucció, potser per comprendre i justificar el que han estat fent els seus exèrcits el darrer segle.

Sincerament entendria que es fes un estudi seriós sobre la influència dels mitjans en la formació del infants actuals. Quants morts al dia es poden veure per la televisió, tot i comptant la pública i la de l’Església? Cent? Mil? Per què es maten? Els dolents moren més? Els bons moren menys perquè són bons? M’agradaria saber fins a quin punt la cultura del nostre poble pot entendre que un “intel·lectual” de la pilota sigui el difunt més plorat des de la mort del dictador. Algú recorda la mort d’algun poeta, artista, polític, escriptor, científic, que hagi estat mes sentida que la del “gallina de piel”?

Ho sento, sé que més d'un lector em dirà coses lletges. Penso que Johan Cruyff ha estat fins avui el més gran futbolista del món i que Andrea Camilleri és un gran escriptor de novel·la policíaca. Però em faria molt feliç que els meus néts també valoressin les postes de sol, lluitessin per la vida i la bellesa enlloc de jugar a matar tot el dia amb una maquineta, viure en directe la mort amb Periscope o que es facin grans cantant: “Soy el novio de la muerte...”.