Fa molts i molts anys que sempre que parlem de política tant en públic com en privat, quan ens referim a les relacions de Catalunya amb Espanya algú acaba dient la frase: "És que els catalans no ens sabem explicar". En les meves converses amb Josep Tarradellas als començaments dels 80, recordo el seu interès insistent per conèixer detalladament totes les reunions que jo havia tingut a Madrid i que deien i com reaccionaven els polítics espanyols. Vingut d'un llarg exili i desconnectat del dia a dia espanyol, tenia molta curiositat per entendre la fórmula de diàleg més útil i que és el que pretenien ells de nosaltres. Tarradellas, de tots els Presidents que he tingut (Puigdemont és l'únic que no he conegut personalment) ha estat el que més ens ha escoltat i menys ens dictava el que havíem de fer. Catalunya érem nosaltres i no ens havíem d'explicar enlloc. L'interessava treure'n fruit de les negociacions i per això era ell que els volia entendre i no a l'inrevés. Pujol només parlava del que ell volia i tothom l'havia d'entendre. Rarament escoltava re que no hagués preguntat expressament i el desvies del seu fil argumental. Llavors és quan es repetia més sovint que no ens sabem explicar, perquè no sabia escoltar.

Quan parlo amb la meva gossa no em cal explicar-li qui sóc, més aviat intento saber qui i com és ella, gustos i costums, la seva capacitat de comprensió, la seva voluntat de col·laboració i la seva possibilitat d'actuació. Jo sóc jo, ella ho té claríssim i si li ho volgués xplicar llavors segur que no me'n sortiria. Fem un bon tàndem i millorem la relació dia a dia i ens ho passem d'allò més bé.
Espanya, després d'un miler d'anys encara no saben ni qui, ni que es Catalunya. I us puc ben assegurar que la majoria són força més intel·ligents que la meva gossa. Però és que fa segles volem explicar-los qui i com som! No anem pas bé.

Us imagineu que jo digués als meus quatre fills llargament majors d'edat que em donessin tots els seus diners, que jo ja els en donaria per anar al cine i menjar... I si els digués que per marxar de casa o ajuntar-se només ho poden fer si ho vota tota la família? Ah, naturalment les normes i les condicions les posaria jo, que sóc el pare de família! Realment seria una situació còmica. Creieu que algun fill perdria el temps explicant-me qui és i tots els seus drets? I si no fossin els meus fills, si no veïns com ara Espanya i Catalunya, em sembla que encara se'n riurien més. No crec ni que perdessin un segon explicant-se. Quan hom sap qui és i que vol, no li cal altra cosa que estudiar l'entorn i buscar el camí per aconseguir-ho. Estudiar història és una bona manera d'entendre on som, qui ens envolta i on hem d'anar.

I per acabar us voldria denunciar una altra expressió molt catalana: "No cal..." "No cal dir..." "No cal fer...". Quan diem aquest no cal normalment ja ens l'han fotuda. A la vida sempre cal, cal dir, cal fer, cal anar i també a vegades cal callar, cal donar, cal estimar, cal escoltar, cal encarar-se... Quan ens diuen que a Catalunya és més corrupta que qualsevol altra autonomia espanyola cal agafar les xifres i dir NO. Quan algú ens diu insolidaris cal agafar les xifres i dir quants immigrants hem acceptat com a catalans ara i sempre. Quan se'ns diu que respecten la nostra llengua i la nostra cultura cal dir quantes emissores de TV i de ràdio podem escoltar en català i quantes en castellar, quantes classes es fan en català a les universitats catalanes o quina és la inversió en museus... Quan una persona es dirigeix a nosaltres en qualsevol llengua al territori català cal respondre en català i, només si no ens ha entès, cal que facilitem l'entesa com bonament puguem. Gràcies a la força i el "no cal" Espanya va destruir totes les llengües i religions d'un continent sencer. Cal ser qui som i com som, dolçament, respectuosament, amorosament, educadament... però CAL.

Quan diem que no cal fer-nos malveure estem renunciant a ser i ens esforcem per fer-nos entendre. Cal que siguem com som i veureu com tothom ens entendrà sense necessitat de "saber-nos explicar".