La Primera Comunió em va servir per aprendre gairebé totes les coses importants de la vida que havia de saber un nen de 8 anys. Tot allò que et queda gravat per sempre més, però de què sovint no ets conscient fins molt més tard. Els Sagraments acostumen a administrar-se quan hom te “ús de raó”. Tret del Baptisme i l’Extremunció que quan els rep ,sovint, hom no hi toca i, a voltes, també el Matrimoni ,que és molt útil per entendre que el fet d’estar enconyat no justifica comprometre’s “in aeternum”.

“L’ús de raó” és cosa difícil d’entendre, sembla que qui el té és persona capaç de raonar i ser responsable dels seus actes. Caram! Quasi re! L’edat per poder fer la Primera Comunió era quan el nen tenia “ús de raó” que contra tot raonament podia ser als 6, 7 , 8 o 9 anys segons les conveniències dels pares, escola o parròquia, mai de la capacitat de l' infant. Mentre decidien quan convenia fer la festa, al nen, li explicaven que l’important per al cristià no és la raó, sinó la fe. Toca't els c...

També vaig aprendre la diferència entre l’Església franquista i espanyolíssima dels “Hermanos” de la Salle Josepets, i l' Església catalana del món rural. Les paraules amor, justícia, llibertat... es declinaven diferent. Vaig aprendre que els mateixos evangelis llegits en català o castellà no eren pas iguals i ni molt menys tenien la mateixa interpretació. Aquesta lliçó encara m’és molt útil, hores d’ara, per interpretar les lleis i els drets humans.

Legalitat, legitimitat, democràcia del poble, democràcia de l' estat, el vot del poble, el vot dels “representants” del poble... Bufa, quina assignatura tan diferent segons la llengua en què es llegeix, segons si mana Franco i el braç de Santa Teresa o Santa Forcadell i el massís Junqueras.

Quan vaig arribar a entendre el nen Jesuset, em va sobtar que tota la Festa, a nivell familiar, només fos una qüestió de “no ser menys”, “fer com tothom”, “ara toca”, “una festa popular”, compromisos, diners, regals... Cel i terra llampegaven al meu petit cervell ple de fe i “d’ús de raó”; la qual cosa no li servia per a re. Somnis i realitat, ah quina lliçó!

Parlant de somnis, jo que dormia somiant amb una bicicleta, cotxes i avions amb corda, un gran Mecano o una arquitectura com déu mana, em vaig despertar amb uns obsequis assenyats, reals, un vestit que m’havia de servir per a la festa i deu anys més, un rellotge de polsera i un despertador. Des de llavors que odio llevar-me als matins i no hi ha despertador que soni prou fort, i tampoc suporto els rellotges de polsera tot recordant aquell de “marieta”, daurat i fi. I pel que fa al vestit de Primera Comunió ,ningú es va adonar que el sastre el va confondre amb el del meu cosí que feia mig pam menys que jo. Encara no puc entendre com vaig poder respirar tota la cerimònia mentre les espatlles es tocaven i tenia els ous a la cintura i la ratlla del cul encetada. D’ençà d’aquell dia mai més em vaig posar corbata.

Ara bé, l’acte important era el dinar!!! Un cop canviats els vestits amb el meu cosí, vàrem anar a una gran sala de la fonda on hi havia una immensa taula per a la gent gran i una de petita per als nens. Ens varen servir igual que als grans, de menjar potser no vàrem menjar massa, però de beure... Em varen despertar vint-i-quatre hores més tard, després de la torradora més descomunal de la meva vida.

Aquell dia vaig aprendre que les persones diuen uns coses i en fan unes altres; que la raó i la fe no tenen re a veure, que els somnis es tenen quan dorms; que els plaers són per compartir i amb mesura; que no hi ha cosa més mesquina que usar les idees que poden millorar el món per millorar la teva merda de vida; que la gent gran es pensa que els nens són idiotes i que la pederàstia pitjor no té res a veure amb el sexe.

Tanmateix, el dia 11, em vaig manifestar a la Diagonal, entre Aribau i Tusset. Vaig quedar físicament esgotat però feliç de veure que la meva veritable família és de milions de persones. Esquerp, àcrata, no suporto les masses, però el dia 11 era feliç entre desconeguts que sabia que eren germans meus. Per tercer any consecutiu començo a creure que a més de la raó i de la fe hi ha una cosa que es diu sentiment que és capaç de fer-nos somiar fins a l’infinit i deixar-hi la vida per fer-ho realitat. A Catalunya, fa segles que ho fem, de ben segur.

Avui, dia 18, Escòcia decideix. Guanyarà la raó, la fe, el sentiment o la por. Demà ho sabrem. L’únic que no he fet, ni faré mai més és emborratxar-me. Però buidar una ampolleta de whisky potser sí.