Per la finestra he vist que el sol ja es repenjava sobre la copa dels pinyoners del bosc veí. He baixat al camp a seure vora els xiprers i m’he quedat bocabadat mirant com la llum es filtrava entre les branques, com la muntanya s’ennegria, com el cel jugava a fer blaus, el bosc a pintar verds i el cel enteranyinat passava dels blancs als rosats i dels rosats al roig. Una hora, hora i mitja, no ho se pas, tant li fa. A la fi, tots fèiem el mateix, els arbres, els ocells, el camp, herbes, formigues, mosques, estels que se’n van, estels que apareixen... Arribar a la setantena és descobrir que hem passat anys i anys corrent sense anar enlloc. Molts pinyoners veïns tenen més anys que no pas jo, no han corregut mai i potser fan més patxoca.

Sovint, a alta mar, navegant en solitari, a la muntanya empaitant cims de neu verge, bivaquejant a redós d’algun marge protector he vist passar els estels lentament, quasi quiets, cap el camí de l’eternitat, ben quiets, en la pau de l’essencial, sense nervis, sense neguits, segurs de no ser res, segurs de que ho són tot.

Hom quan arriba a la setantena o ja ha après a viure o serà un pobre desgraciat a perpetuïtat. Hom descobreix que poques coses són realment importants, política, economia, religió, possessions i pretensions. Hom descobreix que el realment important és universal, és la llibertat del esperit, és l’amor que et casa amb el tot, és aquest segon de felicitat que veus en els ulls del teu entorn i que et corre per les venes sense gairebé alterar-te el pols. Ja no rius esbojarrat com un nen quan li fan pessigolles, somrius com un Déu que no es ningú, fos ben fos amb la natura.

Amics meus, no sé si heu tingut paciència per llegir aquesta plana i arribar fins aquí. Si he aconseguit retenir-vos ara us voldria premiar amb un bon consell. Seieu al menys una hora o dues setmanals a veure volar els ocells, gronxar-vos amb les ones de la mar, volar ajaguts als núvols de cotó fluix o busqueu l’estel més llunyà que us vulgui escoltar. Parleu, parleu amb tot i tothom de coses senzilles i feu silencis per sentir les respostes... Després, torneu a casa, a la vostra intimitat i mireu-vos al mirall, comprovareu que heu fet un tractament de bellesa millor i més barat que cap dels que us recomanen contínuament. Entendreu que algun dia el Barça també perd, que els polítics son necessaris com les pedregades, que l’or no es menja i que a la fi només ens sentim bé quan fem el que el cor ens demana i l’entorn és feliç.