He viscut gairebé tota la vida en pobles petits i masies, al món rural. En aquests ambients quan et trobes algú, sigui qui sigui, sempre et saludes amablement i converses encara que només sigui per parlar del temps. Si a algun veí li etzibes un adéu sec i passes de llarg donarà per entès que estàs enfadat o bé tens un problema greu. La urbanitat és generalment necessària per conviure en el món rural i ser ben considerat i hom acaba considerant-la una disciplina essencial per a una convivència de qualitat. Aquests hàbits et fan desenvolupar una acusada sensibilitat per detectar els ciutadans poc desitjables per veïns. D’aquests n’hi ha dues menes de les quals cal mantenir-se ben allunyat, els veïns Rei i el veïns Déu.

El veí Rei és aquell que coneix perfectament els seus drets i ignora tot el que tingui a veure amb els seus deures. Volen viure a la vora de l’Església però no volen sentir les campanes, es fan una casa prop d'una granja i no volen sentir la pudor dels animals o el cant del gall a la matinada, edifiquen al costat de l’autopista i demanen que aquesta s’insonoritzi. Curiosament es fan les cases vora el camí ral i després es lamenten de la pols dels carruatges, i quan finalment es construeix una carretera de circumval·lació immediatament edifiquen tocant l'asfalt i demanen semàfors i controls de la velocitat i del soroll dels vehicles, fins aconseguir una segona i tercera rondes exteriors. El veí Rei és el que no vol els contenidors d’escombraries davant la seva porta però sí davant la porta del veí i així no li cal caminar massa.

El comportament del veí Rei sovint és el de l'immigrant que exigeix viure tal com ho feia al seu país amb tots els avantatges del país d’acollida, sense assumir-ne els costums, la llengua, la cultura, la història, i que no vol, ni molt menys, pagar els impostos.

El veí Déu és molt més perillós. Aquest actua amb el convenciment del que té la veritat més absoluta i la seva religió té un únic manament: “és bo tot el que em convé i dolent tot el que no em satisfà”. Té la veritat absoluta i sap el que vol, no té cap mena de remordiment de posseir uns ingressos amb els quals uns quants milions de persones podrien menjar cada dia (Botín, Rockefeller, Rato). El general no perd la son quan envia milers de soldats a la mort o decideix bombardejar un poble ple de dones, mainada i hospitals (Dresden, Hiroshima). Aquest veí no veu la relació entre el seu Ferrari i el sou de la seva minyona. El veí Déu acostuma a ser un bon polític que pot fer lleis per defensar els seus privilegis del poble, gràcies al vot del mateix poble. El veí Déu no és mai corrupte ni dolent, és diferent. Un negre és un negre, un nan és un nan, un soldat és un soldat, la gent és la gent i si no han estat capaços com ells d’arribar a banquers, generals, presidents, tenen el que es mereixen. Ell és aforat, i està per damunt del bé i del mal (Joan Carles, doctrina Botin). Fa el que li agrada i com a bon feudal és amo de terres, homes, femelles i mainada entre altres animals. Els seus sicaris tenen fe cega en el seu Déu i són capaços de conquerir imperis, extingir pobles, eliminar races, matar cultures, i acaben creient-se lemes com “una, gran i lliure” com si d'un dogma de fe es tractés, fan gestos d’adoració al seu amo amb el braç aixecat i només és bona la llei del veí Déu encara que hagi de matar mig món.

Heu tingut mai ocasió de parlar amb algun d’aquests veïns? La seva conversa és unidireccional, només senten el que volen i el que ha d’escoltar-ho tot i bé ets tu. Si els dius qualsevol despropòsit, et somriuen amb cara de llàstima, miren el seu entorn i et parlen d’un altra cosa. Mai et diran una paraula més alta que l’altra, encara que t’hagin condemnat a mort.

Aquests veïns mai no et donaran res, ni les gràcies. Mai t’ajudaran si no és per treure’n un clar benefici. Et tractaran bé mentre siguis el seu gos i et mataran quan ja no et quedin dents. Són Déu, estan per sobre del bé i del mal, sempre dormen bé, viuen molts anys i només els elements del sexe masculí pateixen una mort tardana però sobtada per un ús excessiu de Viagra.

Als pobles petits de Catalunya, abans, alguns dies a l’any es feien  “joves”. Fer “joves” era anar, un home per cada família, a treballar tot el dia per al poble. Netejar i sanejar el rec de l’aigua, arranjar els camins, plantar arbres i fer voravies als carrers... Et portaves la carmanyola i la bota i la jornada era de sol a sol. Totes les famílies hi posaven el seu “jove”, l’home fort de la casa i tothom feia tant com podia, colze amb colze, orgullosos de ser poble. Quan un vell es quedava sol, sense família, un veí li portava el dinar, un altre li rentava la roba i un tercer l’acompanyava al metge.

Als pobles, anys ha, els veïns Rei i els veïns Déu ho passaven molt malament. Conec un poble que va lluitar perquè li arribés l'electricitat. El veí Rei s'hi va oposar tant com va poder. L’any que ho varen aconseguir, per Nadal encara no ho tenien tot ben instal·lat però a cada casa hi lluïa una bombeta menys a la casa del veí Rei que anava amb el llum d’oli.