Ell apaga el llum de l’habitació, engega el projector i comença a sonar la música. Els colors i la melodia ballen i fan créixer l’emoció fins a l’infinit. Us quedareu muts, us ho asseguro; però abans d’arribar a aquest moment, punt culminant d’aquest film, riureu, se us farà un nus a la gola, potser reviureu els vostres dies a l’intitut o pensareu en aquell company de trastades amb qui vau compartir-ho tot.

En Greg estudia a l’institut i ja és l’últim any abans de fer el salt a la universitat. Va a la seva, mira de passar desapercebut i diu no tenir amics. No té germans i té una bona relació amb els seus pares, tot i que amb els estira i arronsa habituals del jove que no vol haver-los de donar gaires explicacions. És justament sa mare qui li demana que vagi a veure la Rachel, que està malalta i a qui segur que li anirà bé que la treguin a fer un volt. Al Greg li fa mandra mirar de contrarestar la insistència de sa mare i hi accedeix, de mala gana. Així comença aquesta història divertida i commovedora a parts iguals.

L’equilibri entre el drama i la comèdia és una de les virtuts més destacables del film. Amb diàlegs potents i versemblants, divertits o greus segons els moments. També la forma narrativa, amb la música com a aliat i recursos d’imatge originals i efectius.

Comentari a banda cal fer del paper del cinema dins la pel·lícula, un homenatge brillant, divertit i emotiu. En Greg i l’Earl, el tercer en aquesta equació humana, fan pelis per passar l’estona, remakes delirants de clàssics d’aquest art que ajuda a viure.