Boyhood

Encara sou a temps de veure, lluny d’Igualada, això sí, aquesta capital de comarca amb festival de cinema però sense cinema amb programació estable... una pel·lícula peculiar. Boyhood, de Richard Linklater, es ven com aquesta pel·lícula que cal veure perquè s’ha enregistrat al llarg de 12 anys, durant els quals podem veure com canvia el seu protagonista, en Mason, a qui ens presenten quan és un nen de 6 i a qui acompanyem fins que arriba als 18. Passades les gairebé tres hores en que en Mason viu aquests dotze anys, però, el record de la història, el pes de la quotidianitat que hi vivim, transcendeix clarament aquest fet poc habitual del relat cinematogràfic, que acaba esdevenint anècdota.

La vida d’en Mason no és especialment peculiar ni conté cap fet destacable que la faci de pel·lícula. En Mason és un nen que viu amb sa mare i veu son pare molt de tant en tant; es veu obligat a viure en una altra ciutat perquè no és fàcil que sa mare trobi feina i cal anar allà on n’hi hagi. Té una germana amb qui ara juga i ara hi discuteix; i tindrà germanastres amb qui conviurà mentre sa mare aguanti l’home que en un primer moment semblà ser ideal per a formar de nou una família estable. Res gaire destacable ni gaire emocionant que anem vivint amb els ulls d’en Mason, amb silenci observador i tarannà sovint resignat, vivint la vida que li ha tocat viure, callant i gaudint dels bons moments amb timidesa.

En Mason creix i continuem acompanyant-lo fins dir-li adéu, contents de viure la màgia de la seva quotidianitat i amb ganes que el viatge continuï. Potser la pel·lícula té l’efecte d’un mirall on poder-nos-hi reconèixer, pensant en els moments de la nostra vida que hi apareixerien si nosaltres en fóssim protagonistes.