Fa uns mesos es va estrenar Nitsa 94/96:el giro electrónico, un film documental que parla de l’arribada de la música electrònica a la ciutat de Barcelona a mitjan la dècada dels 90; i que se centra en el que fou el club Nitsa com a origen de tot aquell moviment pioner.

Eden és una cosa semblant, però en lloc de Barcelona, a París; i en lloc de ser un documental, explicant la història mitjançant una ficció que, això sí, es basa en la història real del germà de la directora, Mia Hansen-Love.

Tots aquells a qui ens agrada la música i començàvem a gaudir-ne en la darrera dècada del segle XX, tenim la nostra experiència respecte la música electrònica; en el meu cas, una espècie d’amor odi condicionat per prejudicis sense fonaments (així acostumen a ser els prejudicis) que van endarrerir la finalment inevitable entrada en contacte amb aquell món dels clubs, que ara recordo amb nostàlgia i un somriure als llavis.

Nostàlgia és una de les sensacions que transmeten Eden i en Paul, la història d’en Paul, el protagonista, un noi decidit a ser dj i viure’n, per a fer-se ric, fins i tot, fent de la seva passió per la música electrònica l’únic important de la seva vida. I així veiem els inicis, el peregrinatge a raves i festes per conèixer i analitzar els dj’s; saber què i com ho punxen. I mirar de comprar allò que has escoltat i que vols per a poder-ho punxar tu... En una època sense spotify, el vinil i el boca orella són la manera de funcionar; i veure en Paul tocar el vinil, palpar-lo, et trasllada a una manera física de tractar amb la música que ara, tot i el bon moment d’aquest format, és estrany per a la mojoria.

En Paul aconsegueix el que vol i Mia Hansen-Love ho explica molt bé, captant els moments d’aquesta quotidianitat imbuïda de música, amb els seus alts i baixos, entre l’eufòria i la realitat, que tot i els bons moments sempre acaba traient el nas per recordar que el terra continua estant un parell de metres sota aquells peus que no paren de moure’s a ritme de nit.

I és clar, quan l’aposta és forta i ho jugues tot, pot sortir bé, però també pot passar que un dia s’acabi o canviï allò que fins llavors t’havia fet volar. L’aterratge és brusc i alguna alarma t’indica que cal fer-hi alguna cosa. Uns van saber escoltar-la i frenar, però no tothom va ser-hi a temps.