Michelle, Isabelle, Elle. Mirava enrere per recordar els noms de les pel·lícules en les que Isabelle Huppert m’havia fascinat, ara fa uns anys.  No ha parat de treballar i ara, de fet, a més d’aquesta de Paul Verhoeven, també apareix a la cartellera en l’Avenir de Mia Hansen-Love i a Happy end, de Michael Haneke, encara no estrenada. 

Comprovo que el meu primer record és de La ceremonie, de Chabrol, ara fa més de 20 anys. Però em ve un calfred quan penso en La pianiste, de Haneke. La combinació del director austríac i l’actriu francesa ha creat sempre obres majúscules i poc convencionals, però la incomoditat que transmetia en aquell film la interpretació de la Huppert és de les que se’t queden dins. Hi he tornat a pensar després de veure Elle, que m’ha connectat amb la gelidesa d’aquella pianista turmentada.

És al voltant d’ella, de la Michelle, que Verhoeven explica aquesta història també incòmoda i inquietant. La seva reacció al fet traumàtic inicial és desconcertant i ens descobreix per primera vegada una dona freda i distant. Aviat sabrem que d’esdeveniments traumàtics a la seva vida n’hi ha hagut d’altres i terribles.

Assistim, meravellats per la manera com Isabelle Huppert ho encarna, a la gestió difícil d’una personalitat aparentment traumada. Però ens inquieta contemplar la impassible naturalitat amb que sembla viure els esdeveniments i l’actitud hieràtica amb la que tracta les persones que l’envolten. Calfred, de nou.