Llegeixo que aquesta peli connecta amb Dazed and confused (1993) una de les pelis més celebrades de Richard Linklater, que n’és una mena de seqüela. Si llavors ens situava en l’últim dia de classes d’un grup de nois a l’institut, a Everybody wants some!! vivim els dies previs d’un grup de nois abans de començar les classes en el seu primer any a la universitat. Som a l’any 1980 i les imatges ens traslladen a les pelis americanes d’aquells anys, amb tot el desplegament estètic associat, de la roba als pentinats, passant pels menjadors universitaris, les cases compartides i les festes, l’alcohol i totes les bestieses que us pugueu imaginar, hormones en ebullició i ganes de menjar-se el món, actitud fanfarrona i pocs moments per a la reflexió...

Potser aquestes coordenades no us criden gaire l’atenció, però en ulls d’aquest director la cosa adquireix un altre aire que val la pena visitar. Com us deia, l’aparença estètica no té pèrdua i tots els tòpics hi són, però Linklater és capaç, sense explicar res de l’altre món, d’anar més enllà d’aquests tòpics. El mèrit és com ho fa, sempre des de la normalitat, lluny dels grans moments, lluny d’aquella manera de fer pelis basada en clímax reveladors. En la trivialitat de les converses, en la creació dels personatges, aquell ritme que fascinà en la seva peli anterior Boyhood, és aquí també la seva millor eina, el tret distintiu de la seva manera d’explicar la història.

És el moment en que la joventut d’institut passa a ser una altra cosa i alguna cosa semblant a la vida adulta truca a la porta. Tot i que, és clar, sempre podem endarrerir-ho una mica i aquesta nit, també, anar de festa.