Diran que només és apta per a fans de Paul Thomas Anderson; i que ni tan sols nosaltres, el fans, trobarem gaires arguments per defensar-la. A mi m’agraden molt algunes de les seves pelis, però crec parlar des d’un lloc diferent al del devot incondicional, reconeixent l’espessor de la trama que explica, acceptant la sensació per moments d’estar perdut enmig de noms que s’acumulen sense fi. Reconec haver-me sentit desconcertat, com perdut enmig de la boira espessa amb olor de maria del detectiu Sportello. Però el balanç final és positiu i defensable, més i quan veus de nou acomplert l’objectiu del director, expressat al llarg de la seva filmografia, d’explicar a través del relat cert moment històric de la societat dels EUA, en aquest cas el pas de la dècada dels 60 a la dels 70.

L’espessor del relat sembla ser marca de la casa del llibre homònim de Thomas Pynchon en què es basa l’argument del film, que aquí han traduït, a la brava, com a Puro vicio. No crec que aquesta sensació sigui casual o un defecte i, com l’atordiment constant en què sembla trobar-se el nostre detectiu protagonista, són recursos que Anderson utilitza per a transmetre la complexitat de la situació de corrupció que descriu el fil de la història. Tibant d’aquest fil, un detectiu hippy, impressionant Joaquin Phoenix, (des)col·locat des del primer moment per una situació que el supera però a la qual es veu lligat sentimentalment. Dispers, antiheroi i finalment encantador, l’acompanyem i ens endinsem en el laberint fosc de diner brut i corrupteles, caos que ha de mirar de resoldre si vol, a més i sobretot, trobar-la a ella, veritable motiu que el mou.

La malenconia és l’estat d’ànim que tenyeix la llum i els colors d’aquesta història. Cert to crepuscular que encaixa amb la fi d’època que vol reflectir; la ressaca dels 60’s passant factura per confirmar la impossibilitat de viure de nou aquella intensitat.