Fa un parell de dies que ha engegat l’edició d’enguany de l’In-Edit, que s’allargarà fins el proper 6 de novembre. És un festival fantàstic que ofereix cinema documental musical mai estrenat aquí. Fent una ullada al programa em crida l’atenció I called him Morgan, un documental inspirat en la vida i mort de Lee Morgan, el trompetista creador, entre d’altres, de The sidewinder. Immediatament he recordat el Let get’s lost, un altre bon documental que parla d’un altre trompetista llegendari, Chet Baker. Finalment, he pensat en Miles Ahead, la pel·lícula de Don Cheadle que he vist fa poc i que té com a protagonista Miles Davis, per a molts el millor de tots els qui han tocat aquest instrument. És un film biogràfic que funciona de manera diferent a com ho fan els documentals. Cheadle interpreta Davis i el fa protagonista d’una ficció situada en coordenades espai temporals reals, és a dir, Cheadle s’inventa un episodi de la vida de Miles Davis i l’insereix dins la seva biografia, de la qual n’anirem coneixent episodis mitjançant flaixbacks.

Ens situem a la segona meitat dels 70, Miles Davis fa uns anys que no publica res i la seva companyia discogràfica li reclama el material que Davis diu haver enregistrat. Aquest material nou esdevé el motor d’aquest episodi que Cheadle inventa i que li serveix per a presentar-nos una persona contradictòria, malhumorada i genial. Humà, després de tot... sembla dir-nos Cheadle, que va endavant i endarrere en el temps per assenyalar moments i persones clau que expliquin com ha arribat al caos en el que viu el trompetista.

La pel·lícula res té a veure amb la dinàmica d’un documental, que basa el seu relat en uns fets contrastats que et descriuen un personatge. Miles Ahead, en canvi, amb l’afegit d’un Don Cheadle encarnat en Davis, aposta per transmetre sensacions i estats d’ànim; i tot i que ho fa a partir d’una ficció, acaba aconseguint que l’espectador conegui apunts de la personalitat de qui creà aquella música meravellosa.