En la nit urbana d’una ciutat gran transcorre la major part d’aquesta història fosca. De matinada, el voltor espera pacient que aparegui la desgràcia i clavar-li les urpes. Negra nit i foscor de la que s’impregna tota la història, decadent com els seus protagonistes solitaris.

De càrrega metafòrica potent, llegeixo la història com una al·legoria de la deshumanització en la que vivim; i potser sí que són els carrers d’una ciutat americana, però podrien ser els de qualsevol altra gran urb que formi part d’això que anomenem cultura occidental.

La història ens parla de precarietat laboral i també, si voleu i forçant-ho, d’emprenedoria, això que ara sembla la solució màgica a tot i carrega damunt del 99% de la població (els qui no som rics) la responsabilitat de superar la crisi econòmica. També ens parla de la solitud, de la xarxa com a guru i llibre d’autoajuda amb solucions per a tot. I de periodisme i d’ètica. I de moral. D’un jove que per casualitat detecta en la desgràcia dels altres la possibilitat de fer diners enregistrant-la amb una càmera i venent les imatges a qui més diners en pagui. Com més sang més diners...

En tot això ens fa pensar aquest relat al bell mig del qual trobem en Lou Bloom, un Jake Gyllenhaal espectacular fent de sociòpata sense escrúpols. La fredor en les seves maneres cíniques i la lletania violenta dels seus discursos; la seva relació amb els altres dos personatges protagonistes retraten, mitjançant diàlegs carregats de tensió, el depredador disposat a tot, qualsevol cosa perquè la realitat s’adeqüi als seus propòsits.

Pensant-hi, m’ha vingut al cap un d’aquells documentals sobre la fauna carronyaire en que la càmera fa un zoom per mostrar-nos la cara inexpressiva i tacada de sang de l’ocellot de coll corbat i ales immenses.