Ahir mateix el cineclub d’Igualada programava Paterson, de Jim Jarmusch. I encara és possible veure-la en alguns cinemes del país. Jarmusch i cineclub fan bona parella i, si miréssim enrere en l’històric del d’Igualada, segur que hi trobaríem uns quants títols del director del cabell blanc.

Ara feia temps que no en veia cap, del Jarmusch, i em va fer gràcia retrobar-me amb aquella sensació de certa incomoditat provocada per la lentitud de l’acció. No recordo quina va ser la primera que vaig veure, potser Mistery train o Down by law; però va valer la pena superar aquells moments, llavors crítics, que finalment puc recordar amb un somriure.

L’acció de Paterson i, és clar, la manera del director de presentar-nos els seus personatges i la seva història, em van fer reviure aquesta cadència pausada del seu cine, que més d’una vegada, pensant-hi, crec que té el valor d’acostar les històries que explica al batec real de la vida, la que passa fora de les pantalles, vull dir.

També hi ajuda, en aquest cas, el personatge, en Paterson, conductor d’autobús urbà i poeta en una ciutat amb el mateix nom que el seu, home de poques paraules, amb una vida monòtona però, a la seva manera, plena. Assistim al seu dia a dia, una vida de rutina, senzilla, ordinària, si voleu, i viscuda amb naturalitat continguda. Jarmusch ens explica la manera de Paterson de veure aquesta vida, a través de la seva poesia secreta, escrita en el seu quadern i tan sols a l’abast de la seva companya, fan incondicional i fantasia en estat pur. La poesia d’una vida corrent aparentment avorrida, la quotidianitat transformada per fer-la millor gràcies a la manera com es mira, com s’explica, com es viu.