En aquest espai he escrit sempre de pel·lícules, el format clàssic quan parlem de cinema. Però a ningú se li escapa la presència creixent d’altres formats audiovisuals, entre els quals triomfen les sèries per capítols. Joc de trons o Homeland ja formen part de l’imaginari cinematogràfic de molts de nosaltres. De fet, en conec més d’un que fa molt de temps que no veuen una pel·lícula perquè quan decideixen posar-se davant de la pantalla sempre acaben escollint un nou episodi de la sèrie (o sèries) que en aquell moment miren.

Aquest estiu he vist la primera temporada de The Get Down (de Baz Luhrmann i Stephen Adly Guirgis), una ficció que ens situa al South Bronx de Nova York a final dels anys 70 del segle passat. Les històries d’un grup de joves serveixen per explicar-nos, entre d’altres, el lloc, el moment i algun dels protagonistes que van crear allò que anomenem la cultura del hip-hop; principalment la seva dimensió musical, el rap, però també la seva vessant més colorista, els graffitis.

La contextualització de la història és bona, la caracterització i l’estètica et situen en un bon punt per a conèixer l’origen d’aquesta cultura encara viva quaranta anys després. És realment interessant veure i entendre els condicionants que la van fer néixer. En un barri depauperat, amb edificis que cremen cada dia a gust dels especuladors immobiliaris, amb una barreja de població emigrant llatinoamericana i principalment de raça negra, el carrer és un espai on els joves fan i desfan empesos per unes perspectives de futur gens engrescadores. I la música, un cop més, fa camí en un context urbà que bull, el batec acompassat i les històries amb rima desafien i combaten un territori arrasat.

Es pot criticar la superficialitat d’alguns plantejaments i l’espectacularitat exagerada de molts moments, però la sèrie és útil per a conèixer i gaudir d’aquells primers compassos, l’excitació de veure néixer una manera nova de fer música. La segona temporada ja està a punt i m’agradarà veure si aprofundeixen en alguna línia argumental apuntada en aquesta primera: la rivalitat entre el món del hip hop, emergent i imparable, i la música disco, encara dominant la situació però amb situacions que apunten a una decadència no gaire llunyana. També m’agradarà comprovar si hi tenen presència alguns dels altres moviments de l’underground de Nova York que treuen el nas des de d’altres barris de pell més clara.