Igualada, 1966. Llicenciat en INEFC, és gerent i director d’operacions de l’empresa de vols en globus Kon-Tiki.

L’Àngel és pilot de globus professional, pilot d’ultra lleuger, instructor de submarinisme, instructor d’escalada i paracaigudista de caiguda lliure. Es dedica al pilotatge de globus de forma professional en vols turístics, publicitaris i de competició, també col·labora com a pilot especialista de proves en nous prototips i noves creacions aeronàutiques. Ha participat en infinitat d’expedicions en globus arreu del món: Himàlaia, Alps, Amazones, Bàltic, Índia, Israel, Àrtic, Nigèria, Mali, Egipte, Sudàfrica, Japó, Brasil, Europa… entre molts d’altres llocs. Viu al Saió (Santa Margarida de Montbui) amb la seva dona i els seus gossos. 

Ens trobem a les oficines de Kon-Tiki, a l’aeròdrom, on em sorprèn el magatzem, ple de cistelles i globus. L’Àngel Aguirre és un aventurer en majúscules, un apassionat de la vida que no té por de la mort. Aquest home tranquil que un dia va decidir que volia veure els colors de la terra, explica els relats de les expedicions als llocs més exòtics del món i ho fa amb humiltat, com si fos normal, però no ho és. La intensitat de les vivències i la distància d’observar el món des de tan lluny li permeten reflexionar sobre el sentit de les coses, de la vida. Diu que ho està escrivint tot. Espero que ho publiqui aviat perquè ell té molt a dir i nosaltres ganes de saber.

D'on et ve el gust per l'aventura?

Abans el meu pare havia treballat sota l’aigua com a bus professional. Amb sis o set anys jo l’acompanyava, pujava amb ell i amb els seus companys al barco que sortia del port de Tarragona. Jo els veia treballar i els tenia molt idealitzats.

M’ho imagino.

Tot i que en aquella època estava prohibida la immersió fins als 16 anys, jo als 10 anys ja feia submarinisme. El meu pare em va fer un vestit a mida, confeccionat amb retalls de goma, i recordo que hi va cosir una cinta groga. Jo ja baixava amb bombones d’aire comprimit. M’ho deixaven fer perquè era fill del que treballava allà, era tot una mica així… D’aquesta època em queda l’esperit de mar i d’aventura. Jo encara ara segueixo bussejant, el mar sempre m’ha agradat, de fet encara m’agrada més l’aigua que volar.

Vas estudiar INEF però no has exercit mai.

Després de l’institut ja tenia clar tirar cap a Oceanografia, Biologia marina, INEF o l’acadèmia de bussos professionals. Vaig decantar-me per INEF i allà vaig conèixer gent d’aquest entorn, entre ells el Miquel Mesegué, que és el meu soci a Kon-Tiki i des dels inicis que estem junts.

Quan va començar Kon-Tiki?

A primer de carrera, l’any 1987, ja vam muntar una expedició i ens en vam anar a l’Àfrica a escalar. Allà vam pensar que estaria bé fer tot l’any aquest tipus d’aventura i portar gent a l’Àfrica a escalar o un altre tipus d’activitat. I vam muntar “Kon-Tiki esports d’aventura”, amb base al pis d’estudiants de Lleida. Vam comprar un Land Rover vell i fèiem de tot. El primer any vam oferir escalada, espeleo, cursos de submarinisme, d’instructor, rocòdroms muntables que portàvem a les festes majors.. Érem uns firaires de l’aventura. Ja el segon any vam introduir més coses: cursos de parapent, ala delta, paracaigudisme… I el que no sabia fer un, ho feia l’altre.

I els globus?

Al cap de dos anys vam veure que tocàvem massa tecles i no estàvem gaire satisfets. Una vegada, mirant un calendari, vam veure fotos de globus i vam pensar que volàvem amb parapent, en ala delta i en paracaigudes però en globus no. Ens sonava que a Igualada hi havia alguna cosa de globus, l’empresa Ultramàgic. Els vam trucar i els vam preguntar per comprar un globus. Recordo que valia 3 milions de pessetes (que per a nosaltres era molt!), però ells ens van animar  que hi anéssim i que voléssim amb ells un dia. Ens va agradar molt, ens vam engrescar. Vam comentar-ho als pares i ens van avalar un crèdit ambl què vam comprar el primer globus.

Molt valents.

Al cap de tres anys de treballar ja ens havíem carregat el globus i encara estàvem pagant el crèdit però ens ho havíem passat de conya. Fèiem uns vols que encara ara ens espantem, pujàvem a 4000 metres aquí per sobre d' Igualada, a les 11h, (que no es pot volar), i passàvem per sobre Montserrat, cosa que no veuràs ningú que  faci perquè és turbulent i no està permès volar tan alt per la proximitat de l’Aeroport de Barcelona. Una vegada vam aterrar al complex industrial de la Seat i ens van detenir per espionatge industrial. Se’ns havia acabat el gas i havíem aterrat allà. Van avisar la guàrdia civil i ens van requisar la càmera de fer fotos, que era la de busseig. Fins que es va aclarir.

I ara sou una empresa especialitzada en vols en globus, molt reconeguda arreu del món. Potser us podríeu expandir…

Ens vam centrar en el globus i ara ja en tenim deu, i les oficines a l’aeròdrom d’Òdena. Ens agradaria obrir alguna delegació de Kon-Tiki a fora, en algun lloc exòtic, l’Àfrica ens tira molt però no és fàcil.

Per què us enganxa tant volar en globus?

Tens molta llibertat, és creatiu a la nostra manera. El globus és sinònim d’aventura, ni que sigui un vol d’una horeta no saps a quina hora aterraràs ni a on, l’aventura vol dir això:  el desconegut. El globus et dóna moltes possibilitats de volar a llocs on no s’ha volat mai. Quan vam decidir anar a l’Amazònia vam estar informant-nos de qui havia volat a l’amazònia: ningú. Només es pot aterrar als arbres i als rius però vam fer-ho. Vam estripar globus, algun es va enfonsar a l’aigua…

Heu fet expedicions a l’Amazònia però també al desert, a Mauritània, a Groenlàndia, al Pacífic, la volta al  món… Aventures increïbles.

Per a nosaltres, volar és una aventura molt apassionada i fem tantes expedicions com podem.

Després de l’Amazònia l’any 2001, vam quedar bocabadats de veure tanta extensió de verd, per poca alçada que agafessis el camp de visió era enorme i en 100km de radi només vèiem verd. A Catalunya veus el mar, les muntanyes, les ciutats… a l’Amazònia només verd, tot natura, sense cap edificació. Vam pensar que estaria bé trobar altres espais de natura molt grans que ens agradaria sobrevolar i que, tant com pugéssim, només veiéssim tot d’un color i res de civilització. Vam decidir veure els colors de la terra.

Que poètic!

Al 2003 vam fer el color groc, al Sàhara, a la zona de Mauritània. Al 2007 vam fer el blanc, a Groenlàndia, una de les millors expedicions que hem fet. El color blau el volíem fer al Pacífic i vam acabar fent la volta al món en dos anys, 2012 i 2013. I també hem fet altres expedicions, com quan vam volar des de Zanzíbar al continent, a Tanzània, tal i com Jules Verne plantejava al seu llibre “Cinc setmanes en globus”. Aquesta vegada, organitzat per la gent d’Ultramagic, vam llogar un tren només per a nosaltres, vam posar 7 o 8  globus en un vagó,  les bombones en un altre vagó, i un últim de passatgers. El tren era per a nosaltres sols. El fèiem parar on volíem, volàvem… vam travessar Tanzània.  I no fa molt també vam travessar el Kilimanjaro per la vertical del cràter, en un vol de 8000 metres d’alçada que tampoc s’havia fet mai. O també és molt especial el viatge que vam fer aquest mes de març, quan vaig anar amb el Josep M Lladó d’Ultramàgic a les illes Svalbard a veure l’eclipsi total de sol des del globus, a 3000 metres.

Quantes batalles per explicar… i no oblidem el teu pas estel.lar per la televisió amb Jesús Calleja al seu programa “Desafío Extremo”.

Amb el Calleja vam fer Amazònia i Lapònia. Ens va donar molt ressò i, tot i que la tele no ens agrada, ens ho vam passar de conya i ens ha anat bé. Ens ho vam notar amb més comandes i encara ara la gent ens reconeix.

I de tot el que has fet, quina expedició o aventura t’ha agradat més?

No en triaria una perquè en cada una han passat coses molt increïbles. Ara recordo, com a recent, el moment de l’eclipsi de sol, em vaig sentir mig astronauta,vaig tenir la sensació d’estar fora del món. O també el moment que vam passar sobre el Kilimanjaro, on quatre dels cinc que anàvem al globus vam començar a plorar, emocionats.

I també voles en globus de gas… què tenen d’especial?

M’agrada molt volar en globus de gas amb sacs de sorra. Faig dues carreres a l’any, tipus “Willy Fogg”, l’última durant tres dies i tres nits sense tocar a terra. Amb aquest sistema de globus, de gas, hi ha el silenci absolut i et permet desconnectar molt.

Desconnectar dius… t’agrada la solitud?

Als qui ens agrada volar en globus el que més ens agrada és volar sols, ni que sigui una hora. Amb el globus de gas, tant silenci i tantes hores… crea addicció, s’està tan bé a dalt! Quan baixes és una mica de xoc.

I en què penses quan estàs volant?

El que penses allà dalt… depèn, vas enrera, cap a la infància o també cap al futur. Filosofes una mica o fins i tot et quedes en blanc. En un vol de gas vam sortir al nord de França, anàvem cap a mar i vam estar tota una nit i tot un migdia volant sobre el Mediterrani. La cistella es desmunta i s’obre una mica per estirar les cames. Em vaig posar estirat, mig cos a fora, mirant el mar a sota, i així vaig estar hores… vaig veure fins i tot dofins. Aquestes sensacions són molt difícils d’explicar.

Moments molt íntims, sens dubte.

Aquests moments són en els que penses què estàs fent malament, què vols i no tens… és un exercici. Estic intentant escriure un llibre que reculli aquests pensaments, que reculli les vivències dels vols i les reflexions.

Ah si? On escrius?

Escric quan estic a dalt, navegant, prenc notes, i després ho passo.

I quan fas alguna activitat d’aventura amb risc, no tens por?

Si em moro fent això, estaré satisfet. Jo sento que he fet tot el que volia. Més aviat penso que allà baix hi ha tot un munt de gent que crec que estan perdent el temps, com els qui intenten allargar la vida perquè sí. Jo crec que la vida val més curta i intensa. M’imagino una mort no saltant, sinó anant per sota l’aigua, avall avall avall, i ja està. Quan hi ha algun accident penso: “per què aquest es mor i jo no?” i potser em sento culpable d’estar viu amb tot el que he passat i tot el que he fet.

Què diries que et queda pendent com a repte?

M’agradarien moltes coses, pujar a 30.000 metres, bussejar més avall de 100 metres i fer un viatge per sota de 1000 metres en submarí,  i escriure el llibre, clar! Però sense anar en globus ni anar a la Polinèsia hi ha aventures per fer aquí també, com anar a veure la posta de sol amb els gossos per un camí nou prop de casa meva. Això és el que vull explicar al llibre, que això tan senzill també pot ser l’aventura de la setmana, meva, o de qualsevol altra persona.