Igualadí, nascut el 1975. Compositor i pianista. Treballa a l'Escola de Música d'Igualada i a l'Escolania de Montserrat com a mestre de música, però la seva passió és la creació musical. Ha publicat dos discs, “Urban Tactus” (2012) i “Llibre Vermell de Montserrat” (2013), amb el músic Pep Massana. Viu en una masia a la muntanya de Montserrat amb la seva dona Bianca i els seus dos fills, el Pau i la Bruna.

Ens trobem a l’Escola de Música, en una aula. Comencem parlant asseguts en pupitres però ell acaba davant el piano, el seu instrument, la seva vida. De tant en tant, entremig de les paraules, deixa caure alguna nota, alguna melodia. Parlem de la música, de l’acte creatiu, de sentir-se exposat, de l’espiritualitat, de Montserrat… Una conversa de dues hores amb un músic de veritat. Un privilegi, vaja.

Ets compositor i intèrpret, però també ets professor de música, a l’Escola de Música d’Igualada i també a l’Escolania de Montserrat. Com és treballar amb els nois? Veus molt talent?

Estic molt a gust amb els nois. El talent dels nens es veu, des de petits. A les audicions comencen a tocar i, de cop, hi ha una cosa d’algú, que pot ser senzilla, però que et crida l’atenció, per la forma d’explicar-ho, de dir-ho. Això és el talent. Una part també es pot aprendre, com una mica tot, però el que és maco i darrerament m’estic adonant és que cada un té els seus punts forts, i fer créixer aquests punts forts és molt interessant.

Has tret dos discs. El primer, en solitari, “Urban Tactus”, ja va tenir molt bones crítiques, n’estàs satisfet?

Les crítiques van ser brutals a tot l’estat, vaig quedar parat. Quan feia el màster del disc jo tenia dubtes de si agradaria o no. No hi ha tradició aquí d’aquesta música però va funcionar.

És un disc provocador? 

Bé, pot ser. Vaig fer un concert a Berga i en acabar em ve una persona i em diu: “M’has fet plorar eh”- com de mala llet. Jo li dic -“ho sento”- i em diu -“no no, m’ha anat molt bé!”-. Jo de vegades tocant m’emociono, quan estic a casa o quan estic fent concerts i en això, ostres, hi aposto. De fet, no estic tranquil fins que no ho aconsegueixo.

És el valor de la música, l’emoció?

El valor de la música i el de tot hauria de ser aquest. Crec que les emocions estan molt mal valorades, i també la intuïció i aquestes coses ocultes que tots tenim, digues-li espiritualitat. M’encanta que la gent es vegi reflectida a “Urban Tactus” i que connecti. M’encanta que la música sigui tan àmplia, infinit però els projectes que m’atrauen més de la música són els fets des de l’emoció, no l’emoció aquesta pastelera, del sucre, sinó l’emoció interior.

Parla’m del Llibre Vermell de Montserrat, que vas fer amb el Pep Massana.

El manuscrit del Llibre Vermell conté melodies molt essencials, amb molt nervi, robustes. Intentes jugar i notes que et va tibant. Vam haver de fer una cosa bastant dràstica, trencar. Amb el Pep parlàvem que és curiós, sents una cosa ancestral. Aquestes músiques segur que es cantaven a Igualada fa sis-cents anys i són cantades aquí, fetes aquí, a la mateixa muntanya… tos dos som molt enamorats de la muntanya de Montserrat i veus que ressona bé. Són coses molt soterrades però pot ser que també entris en ressonància amb això.

Heu fet molts concerts?

El Llibre Vermell és molt institucional, més que en sales de concerts podria sortir en festivals de música. Crec que és un bon espectacle, també vam comptar amb l’ajuda del Pep Farrés que ens va dirigir la part escènica. Podríem buscar més bolos però és molt difícil per a nosaltres fer les tasques de venedors…

I projectes de futur? Què tens?

Tinc més temes que estan madurant, per gravar. És un altre treball diferent que intentaré treure. Les estacions de l’any influeixen molt. Estic més creatiu a la tardor i a la primavera comencen a sortir més coses. Un disc meu mai podrà sortir publicat al juliol! El meu va sortir al novembre, quan ve de gust escoltar-lo, amb el foc…

Parlem de Montserrat. Vas ser escolà, com ho veus ara?

Sí. Dels 10 als 14 vaig ser a l’Escolania de Montserrat. Hi ha pros i contres: als 10 anys aprens molta música, dos instruments, no pares de treballar amb orquestres, grans directors, fas viatges… és brutal. Els contres, entre altres, és que no estàs amb les famílies i només estàs envoltat de nens.

I quina connexió hi tens,  amb la muntanya de Montserrat? Hi vius en una masia, vas al monestir cada dia a fer classes…

Ostres no ho sé però alguna cosa hi ha…. el magnetisme… L’altre dia vaig pujar i baixar a treballar a peu des de casa meva. Dues hores i vint per pujar i una hora i tres quarts per baixar. Vaig haver de parar, estava impressionat. En una vall, tot sol, amb les muntanyes… t’omple, no sé, com si et posessin un xute d’endorfines. Ara estic redescobrint la muntanya, hi visc coses especials allà. Em perdo i m’hi sento integrat. Depèn de com te la miris van canviant les formes i la sensació és de plenitud. La mateixa que quan toco. D’allà en trec molta inspiració.

Foto: Pere Virgili

I la part espiritual, l’Església?

Jo, més que l’Església Catòlica tinc la música. Si vull entrar en dimensions espirituals i ser millor dia a dia, tinc la música. Els dogmes, les normes… expliquen el que està bé i el que no, però jo ara no ho veig així. Crec en la dimensió espiritual però ho treballo a través de la música, amb la improvisació, que em serveix per estar connectat amb el cel i amb la humanitat. Vaig anar a l'Índia i vaig flipar. L’espiritualitat és a tot arreu. Al Ganges, quan estan incinerant els seus morts o es queden allà per morir... ostres, quina confiança plena en el més enllà!

I digues, per què el piano?

És una relació infinita amb el piano, fa trenta anys que el toco i encara estic com el primer dia. Sí que hi ha moments que no et surt res, que t’enfonses però, ostres, és bestial. Qualsevol cosa que toques ja et crea un món, un camí, una història… Tu vas donant voltes sobre el mateix, vas polint, vas tocant fins que trobes el que va en la mateixa direcció.

Toques cada dia?

Dedico el meu temps a compondre i a improvisar tot el que els meus fills em permetin. Improviso cada dia com a mínim mitja hora. Em poso al piano a entrar en connexió, en equilibri el cos i l’ànima. Busco que tot estigui al servei d’un objectiu de buscar una estètica, que sigui alguna cosa bonica. És com ajuntar totes les teves forces amb una concentració màxima per arribar a una cosa més elevada.

Com un treball interior?

Quan toco intento jo estar centrat en mi mateix i a partir d’aquí surt una cosa o una altra, no predetermino una sensibilitat. Suposo que és entrar en un estat més elevat, com la meditació. És una eina de treball personal. De vegades és la mateixa música que et va transformant, et va canviant. Tu pots provocar-ho però t’acabes deixant portar. És un diàleg.

Un diàleg on tu tens molt a veure…

Els temes són meus clar, no sé... Jo sóc fruit del que he viscut, de l’entorn…. No mano jo, no del tot. Quan estic tocant, en el mateix moment en què et retorna, que és físic, et genera una sensibilitat que et porta cap a un altre lloc.

No manes tu? I què hi ha de la vanitat dels músics?

Això de la vanitat és un tema delicat. És una temptació, atabala. És un vici, és una droga, sobretot el fet de sentir-se acceptat. Si hi ha deu persones que et diuen que ho fas de puta mare en vols 100, i si en tens 100 en vols 1000 i això no omple mai. Potser per això deixo la responsabilitat en mans de la música! Has de lluitar per a convèncer-te que el que t’omple realment és tocar. Està demostrat, penges una cosa al Facebook i ja estàs patint per la reacció.

Tots volem agradar als altres…

Sí però en el fons sé que estic en pau amb mi mateix perquè no he fet res més que tocar el reflex del que hi ha… Superficialment pots pensar que et fa feliç que et reconeguin però en el fons saps que allò cau pel seu propi pes. De fet, del que més content estic és de com estic tocant ara en relació a fa 15 o 20 anys. Sort que tenim el temps que ho va madurant tot

Una certa inseguretat deu ser inevitable…

Estàs exposat. Al final dels concerts acabo rebentat, i no és físic, són monstres, el “sóc això, sóc així, estimeu-me”. És terrible. I això dels nanos, avui amb 20 o 22 anys estan molt preparats musicalment, tenen molta informació, musicalment i tècnicament també són molt potents però em falta, suposo, trobar que es generin artistes, amb aquestes inseguretats, aquestes pors i aquestes preguntes. Que apostin per alguna cosa.

Per què apostes tu?

Jo aposto perquè l’emoció sigui important en les nostres vides. Aposto per l’emoció en tot.

Necessites inspiracions? Viatjar per exemple?

Els meus viatges són a l’interior, vull arribar molt al fons. És maco provar-ho. De vegades m’he imaginat d’ermità: un piano, una cabana… però també m’agrada compartir la música, crear emocions en el moment, en els concerts. Quan es crea una comunió, tots amb la mateixa emoció, és com si els diguessis “agafeu el que vulgueu d’aquí i disfrutem-ho junts”…

Ermità? Ets un solitari?

Sí, sóc solitari, no sóc de grans multituds. M’agrada la relació social però estic bé amb mi mateix. Suposo que estudiar un instrument et fa estar moltes hores sol, conformat, habituat a estar sol. Però perquè tinc el piano, sinó no.

Quin és el teu somni?

A mi m’agradaria viure del que toco, del que faig. Estic molt bé amb els nanos però el meu somni, que no descarto d’aconseguir, és poder fer bolos amb el que jo sóc, amb el que sé fer. M’agradaria expressar-me amb més exactitud, tot el que hi ha al meu interior. Encara hi ha camí. I m’agradaria no perdre mai les ganes de treure el cap i anar més enllà de la realitat, de buscar coses que m’aportin.  Sempre anar una mica més enllà.