Carola Ribaudí, igualadina nascuda el 1971. Llicenciada en Psicologia i formada en coaching, ha estat molts anys dedicada a l’orientació laboral per a persones en risc d’exclusió social i des d’en fa cinc que és la coordinadora de la mancomunitat intermunicipal de la Conca d’Òdena. Viu a Tous amb el seu company, Pau, i els seus tres fills, la Neus (9), la Marta (7) i l’Enric (5), però per poc temps… Al setembre, tots cinc, comencen una gran aventura: deixen les seves feines i se’n van durant un any a creuar Amèrica, del Sud al Nord, 25.000 km, en autocaravana. Podrem seguir les seves peripècies a través del seu blog, www.familiacargol.com. Serà una lectura obligada.

Ens trobem en una terrassa una tarda- vespre de diumenge, cerveseta, olives, conversa… Què voleu que us digui, la Carola és amiga meva i això és la glòria. Parla ràpid, gesticula, es mou: pura energia. El millor d’ella però, és la seva mirada a la vida, a l’amistat, a la família… és reflexiva, respectuosa i tolerant. Sempre pregunta, vol saber, però no jutja. Ha de ser una coach boníssima. Aquest any que passarà fora, voltant pel món en una autocaravana amb la seva família, encara l’enriquirà més. Quina sort els qui la tenim a prop, segur que podrem pessigar una mica d’aquesta increïble experiència.

D’aquí unes setmanes la teva vida canviarà (ara ho explicarem) però ara encara ets la coordinadora- gerent de la mancomunitat intermunicipal de la conca d’Òdena.
La Mancomunitat és un ens que es va crear per gestionar serveis en comú entre varis municipis de la Conca d’Òdena: Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Òdena, la Pobla de Claramunt, Jorba i Castellolí. Tots ells s’uneixen per oferir uns serveis en comú i mancomunar-los, això vol dir que reparteixen el servei i la despesa. Fa cinc anys que hi sóc i les meves tasques són les de coordinació i gestió dels serveis que decideix l’òrgan de govern, d’acord amb els estatuts.

Quines són les competències més importants?
Doncs la gestió del manteniment de la llera del riu Anoia per exemple, la política d’igualtat de gènere i el servei d’atenció a les dones, o també la nova oficina de captació d’inversions, des d’on es pretén oferir la conca d’Òdena per atraure empreses presentant l’oferta de sòl industrial de forma conjunta, en lloc que cada poble vengui el seu polígon.

Però tu ets llicenciada en psicologia.
Vaig treballar molts anys en psicologia social i especialment en orientació laboral de persones amb risc d’exclusió social, com aturats de llarga durada, persones amb discapacitat… gent que per algun motiu té més dificultat a trobar feina. Vaig estar molts anys fent això però vaig canviar perquè m’agrada molt la gestió i la coordinació i ja portava uns anys estant al peu del canó, treballant amb persones directament, amb els seus problemes, i vaig pensar que un canvi m’aniria bé.

I què hi vas aprendre en aquesta etapa?
Et quedes que darrere de qualsevol cosa que passi a una persona hi ha una situació molt concreta. Aprens a entendre, a empatitzar amb aquella persona que té un problema real, que no es pot ocupar dels seus fills o no pot pagar la hipoteca. De vegades em sentia impotent, ens havien retallat molt els recursos, no hi havia feina…

Suposo que és complicat sentir que podries fer més i no poder…
Però també hi va haver èxits. Hi ha molta gent a qui vam ajudar que encara avui els veig pel carrer i m’expliquen que conserven aquella feina. Això també omple.

I no trobes a faltar aquesta intensitat, el contacte amb la gent?
Sí, ara la trobo a faltar. Potser des de fa un parell d’anys.

La vocació és la vocació…
No sé si la psicologia m’agrada o no, bé… sí que m’agrada! Però no tant el tractament de grans trastorns sinó els problemes quotidians de la gent, com una depressió, tristeses, autoestima…. De fet, necessito treballar amb gent amb qui entre el seu cervell i el meu hi ha un lloc comú.

I ara t’has format en coaching. Explica’ns què és.
Quan estava treballant a la mancomunitat tenia ganes de tornar al peu del canó, amb les persones. I em vaig formar en coaching que és una eina que et permet començar un procés per aconseguir passar de la situació actual a una situació desitjada. Ha de ser un propòsit personal, que sempre recaigui en tu.

Hi ha una tècnica?
Sí, la tècnica es basa en les preguntes, el coach et va preguntant i et convida a la reflexió, agafes consciència d’allò i també assumeixes la responsabilitat de resoldre-ho. T’ocupes d’allò perquè és teu i prens decisions de què pots fer i com ho pots fer. Ah, i no hi ha diferents tipus de coaching, laboral, executiu, esportiu… no. El coaching és únic, encara que de vegades no ho venguin així.

Et marques un objectiu vital i el coach t’ajuda a arribar-hi? Sembla fàcil.
Sí, però pot succeir que aquella persona no arribi mai al seu objectiu, entre altres coses, perquè en realitat no el vol. I tu no li dius, ho ha de veure per ella mateixa. Això passa molt, tota la vida pensant que vols ser no-sé-què i resulta que no ho desitges tant.

El coach és un terapeuta, com un psicòleg?
No, no, és diferent. Normalment al psicòleg hi va algú que no està bé o que té un tema a resoldre, en canvi a un coach pots anar-hi estant bé però senzillament vols mirar de fer alguna cosa nova a la teva vida, tens un objectiu i el vols assolir. El terapeuta o psicòleg sovint mira enrere, el coach mai, no busca els “per què” sinó els “per a què”. El terapeuta busca la font, el problema, tot i que hi ha teràpies que treballen els símptomes, mentre que el coach mira sempre el present i el proper punt.

Però el passat no s’ha de desencallar per avançar?
Sí, de vegades segur, però jo parteixo, d’entrada, de l’actitud d’acceptar: “jo no entenc per què sóc així, “no entenc per què em fa por volar”, “no entenc el meu pare”… d’acord, però abans que res, allò s’ha d'acceptar. A partir d’aquí, si tinc necessitat de saber els perquès puc fer una teràpia, però potser no sempre hi ha la necessitat, no hem d’entendre tot el que ens passa.

I hi arribes per tu mateix, doncs?
Exacte, el coach no pot donar cap informació, només “entregues preguntes”, no pots dir res, no opines. Vas veient com la persona que tens davant s’adona de les coses, troba el que anomenem “insight”. És un moment transformador. De fet, es parteix del diàleg socràtic, és una de les bases del coaching. És totalment lògic. Jo sóc molt pragmàtica i m’hi sento molt còmoda. A la vida anem prenent decisions, i ho fem inconscientment, sempre estem triant, però de vegades ens encallem en situacions i una persona de fora va bé perquè t’obliga a fer-te preguntes que tu difícilment et faries. Però insisteixo, és una tècnica molt lògica.

Però ara tot això ho deixaràs aparcat perquè emprens una nova aventura… marxes un any a creuar el continent americà amb autocaravana, 25.000 km, des d’Argentina fins al Canadà, i ho fas amb el teu company i els teus tres fills. Quin gran projecte!!!
Sí. Ara farà dos anys que va sorgir la idea. Vam fer un viatge en autocaravana a la Bretanya que va anar especialment bé. Tot se’ns posava a lloc. Quan tornàvem, parlant (perquè l’autocaravana té aquestes coses, que t’obliga a parlar molt!) el Pau va proposar-ho… “Per què no marxem un temps?” I així ho farem. 

Personalment, jo el que busco en aquest any de viatge és, justament, parar. Sona el despertador, et lleves, corres, nens a l’escola… dilluns, dimarts… vull parar això. I vull adonar-me que tinc tres fills i estar amb ells. Estar tots junts i estar tranquil·la.

Què busqueu en aquest viatge?
Personalment, jo el que busco en aquest any de viatge és, justament, parar. Sona el despertador, et lleves, corres, nens a l’escola… dilluns, dimarts… vull parar això. I vull adonar-me que tinc tres fills i estar amb ells. Estar tots junts i estar tranquil·la. M’agradaria aconseguir en aquests mesos fixar alguna cosa forta, pel que fa a relació amb els meus fills, amb una experiència que quedarà marcada, per a tots. La meva il·lusió és aquesta! Necessito que el temps passi més a poc a poc.

I el Pau, igual?
A ell el que el motiva és l’aventura. Li agrada molt moure’s, veure coses noves. Ell el problema del temps no el té, és més aquest esperit aventurer, conèixer gent, té una manera de fer que descobrir li agrada.

Quina ruta seguireu?
Entrarem per Brasil, Uruguai o Argentina, ho estem decidint ara. Creuarem Argentina, fins a Xile, a Puertomon. Pujarem per Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Mèxic, USA i Canadà.

Et preocupa la seguretat?
Hi ha algun país on cal vigilar per on passem, sí, però també és cert que moltes vegades aquí només ens arriba tot el dolent, hi ha molts prejudicis.

Com s’enfoca un any tan i tan lliure?
Ens deixarem portar bastant però sí que crearem una mica de rutina pels nens. Com que no aniran a l’escola seguirem els continguts a “casa”. Estem molt contents i agraïts del suport que ens dóna l’escola dels nostres fills, la “Cèrvola Blanca” de Tous. En la resta no m’he plantejat res més. De cara a mi en absolut, cap rutina. Aniré explicant les nostres vivències en un blog, www.familiacargol.com, el que anem fent, fotos, coses que ens passen…

És una aventura, deixar-ho tot, viatjar un any…
Sí! Hem estat estalviant molt durant dos anys i estem buscant algun tipus de patrocinis. A la tornada el Pau tindrà feina i jo… tornaré a començar!

Et fa por la incertesa de la tornada?
No tinc por de què passarà  quan tornem, al contrari, tot i que crec que suposarà algun canvi a la meva vida.

I en relació a tu mateixa, què esperes d’aquest viatge?
M’agradaria aprendre a no controlar tant el temps tot i que segur que tornes a agafar els hàbits anteriors ràpidament. Jo només busco una experiència, regalar-nos aquest any, el que quedi quedarà i després… ja ho veuré.