Sònia Torra: "La meva ambició és viure tranquil·la, ser feliç"

Jorbenca de Sant Genís, de 43 anys. La Sònia Torra és una dona polifacètica: emprenedora del món de l’hosteleria, amb projectes com la piscina de Jorba i el “Kiosk del Rec”. A l’hivern treballa al molí de Can Gibert, de la seva família, on fa oli d’oliva, però també cultiva i destil.la olis essencials d’espígol. Viu amb la seva parella, al poble de Sant Genís, acompanyada també per dos gossos i una gata.

Entro a la seva caseta, acollidora, al poble de Sant Genís. Es respira autenticitat. Al voltant d’una tassa de farigola, la Sònia, molt serena, em va explicant les seves experiències. El seu optimisme vital, marca de la casa, segur que la va ajudar a superar una malaltia i ha estat decisiu per saber omplir de màgia cada un dels seus projectes. 

T’ha agradat sempre això dels restaurants?

Vaig entrar al món de l’hosteleria per supervivència, a Barcelona. Estava estudiant teatre. Vaig aterrar a Barcelona el setembre del 92. Al començament deia “sóc una actriu que faig de cambrera” i al final era “una cambrera que alguna vegada fa d’actriu”. Per seguir en el món del teatre havia d’anar molt al darrera de la gent, t’ho has de currar molt i pel que sigui, no ho vaig voler.

 Vas viure molts anys a Barcelona.

Vaig ser-hi durant dotze anys. Vaig ser a restaurants que seguien les tendències  com el “Pla de la Garsa” o després al “Zoo”, del carrer Escudellers on vaig aprendre molt del Pemba, un cuiner nepalí. D’allà vaig passar al “Cafè del Born”, en una època en què el barri començava a despuntar on vaig ser durant vuit anys. Després em va sortir l’opció d’agafar la piscina de Jorba i vaig venir aquí, al poble.

 Convertir un bar de piscina en un espai càlid durant tot l’any… tot un repte no?

Sempre vam pensar que haviem d’oferir alguna cosa diferent, perquè vingués també la gent d’Igualada, i més a l’hivern. El primer i el segon any van ser més fluixos i a partir d’aquí, cada any una miqueta més fins a consolidar-ho. Jo crec que la clau va ser això, oferir coses diferents: en el menjar, en la música… Amb el projecte de la piscina vaig aprendre moltes coses. M’ha agradat el fet que ha estat un lloc de reunió i trobada, no només un bar de piscina, sinó un lloc on han passat coses per recordar. Es va fer una gran família i encara ens anem trobant.

 També formes part del Rec.0 des de gairebé els inicis i, ja aquest últim estiu, deixes la piscina i t’instal.les al barri del Rec, al Kiosk del Rec, un espai al costat del riu, molt innovador a Igualada, que triomfa des del mateix dia que obre portes… Com va anar?

El barri del Rec t’enamora. Hi ha alguna cosa que t’enganxa. Crec que com que hi ha tan poca gent que hi viu, quan hi treballes te’l sents teu. Un dia, amb el Ramon Enrich, vam saltar la tanca, m’ho va ensenyar tot i, li vaig dir: “jo vull!”. No les tenia totes, no podia oferir el mateix que a la piscina de Jorba però vam assumir el lema “del defecte fem-ne una virtut”. Al Kiosk vaig començar molt engrescada i il·lusionada, havia de ser un projecte per tot l’any però vaig decidir plegar per vàries coses, sobretot pel nivell d’estrès, que m’estava afectant la salut!

 Necessitaves parar i vas deixar-ho?

He descobert que no vull treballar només per guanyar diners, sí per cobrir les necessitats que jo em marqui. Vull estar tranquil·la, fent l’oli a l’hivern i negoci de temporada a l’estiu. La meva ambició a la vida és ser feliç i estar tranquil·la. No vull 100 si puc viure amb 20. Porto anys combinant el treball intens a l’estiu amb el molí d’oli de la família, i destil·lant i fent els olis essencials. Però estic molt contenta amb el projecte del kiosk, d’haver-ho fet.

 Suposo que ser conscient de com t’afecten les coses i adonar-te’n, hi té a veure que vas patir una malaltia, un càncer, ara fa … anys? I que vas superar.

La malaltia ha estat un punt d’inflexió a la meva vida. Em vaig començar a cuidar i a fer un replantejament, amb l’alimentació sobretot, però també vital. De fet, després de l’etapa del Kiosk m’he adonat que volia recuperar tot el bo que t’ensenya la malaltia, perquè realment te n’ensenya moltes, de coses, una malaltia tan forta que et veus perillar, perquè… et veus perillar!

 Però vas ser positiva…

Cal ser una persona positiva. Amb la malaltia vaig pensar, bueno, què haig d’estar, un any portant un altre ritme i llevant-me al matí i estar tot el dia al sofà? Doncs d’acord. Sóc positiva i necessito ser positiva. Durant la malaltia vaig decidir tirar endavant. Amb la meva família i també amb la segona família que són els amics va ser espectacular. De fet, va ser brutal, em vaig sentir molt estimada. El càncer t’espanta, després, quan ve la quimio, encara t’espanta més. El pitjor és que has d’estar al límit per  adonar-te’n però s’ha d’anar en positiu, amb energia i amb ganes, i pensar… endavant! I el que demanes et ve. Vigila molt el que demanes perquè et ve, és molt fort!

 Què has après de tot això?

He après que les oportunitats passen i que si no les agafes, se’n van. També  que la vergonya és la pitjor enemiga. He après a anar de cara i a no estar-me de tonteries, era vergonyosa, encara ho sóc.

 I et cuides molt? En quin moment estàs?

Després del kiosk he parat. Ara he fet la temporada del molí d’oli a Sant Genís. I he canviat l’alimentació. Ara estic molt enganxada a la dieta paleolítica, però sense menjar carn. Estic flipada, m’encanta! No menjo res de sucre, és l’aliment del càncer, res de cereals, res envasat ni processat i res de llet de vaca. És una dieta a base de verdura, fruita, fruits secs, llavors, germinats... I molts ous. També menjo llegum perquè no menjo carn. Fa un mes i mig que ho faig i he notat més energia, em sento més desperta des  que faig això. Jo em trobo molt bé, molt millor!

 O sigui que l’alimentació és clau, també per aconseguir l’equilibri.

L’estrès et provoca malaltia però menjar malament també! Tenim dos cervells, el del cap i el de l’estómac, que és el que realment mana. Sóc el que menjo! Tot el que mengem és ecològic. I a casa, també, evitem els tòxics: del sabons, que ens els fem nosaltres, utilitzem olis naturals…

 O sigui que alimentació però també voluntat…

He controlat la meva voluntat de mica en mica. Sabia que havia de fer uns canvis. Has d’estar bé emocionalment perquè el teu cos funcioni. Hi ha coses del caràcter que cal treballar, és la clau. No es tracta de curar les malalties, és prevenir-les amb una bona salut emocional. També vaig al kinesiòleg i et treu tot els dolors. De fet, jo tinc tres metges: l’osteòpata, el kinesiòleg i el psiconeuroimmunòleg!!

I ara, amb vàries experiències viscudes, quina il.lusió pots dir que t’agradaria complir?

l·lusió? Vull portar una vida tranquil·la, fent de pageseta, m’agradaria continuar amb més plantacions d’aromàtiques, i dedicar-me a fer els meus olis per a les bruixes de la comarca! Fa un temps, la meva il·lusió era viatjar per Europa amb una caravana fent menjar, però ara potser ja no, almenys no fer-ho sempre. Sí, la il·lusió de la meva vida és portar una vida tranquil·la i tenir les necessitats que em marqui jo cobertes, i ser feliç amb els meus.