Ara que dormen

m’agradaria ser jo l’or fos

o la poma tallada a mitges llunes,

que la tarda del malalt fos lenta

i la nit quieta, benigna, sens neguit.

Que la llum fos mansa sempre,

ara que dormen,

i que el ganivet al pit

-perquè del cert el sentiran-

fos poder plantar cara al que és inevitable

i no la por o la basarda d’un mateix.

Que, ara que dormen,

puguin veure el cos que dorm,

i el cos que estimen, amb prudència;

i, més enllà del cos, toquin el temps

que serà el seu: un núvol de no-res

que el temps condemna. Un ocell pescaire

en un parc de la ciutat també és un somni,

o un monstre de fang que se’ns desfà.

Mercès, arrels que ara dormiu en ells

per fer-me a mi complet. Tanco els ulls

i hi ha el mar i ells que dormen

i les onades que ens apleguen i ens separen

més enllà de qualsevol voluntat de ser feliç.

Francesc Parcerises (Catalunya, 1944), Dos dies més de sud, Quaderns Crema, Barcelona, 2006