Si alces els ulls i contemples la volta

de l'oblit, com una tomba que el cel

guarda del vol incert, no posaràs el temps

en ordre ni dibuixaràs amb traç

més feliç el camí que et suggereix

l'esquelet pesarós de les acàcies.

Ni és bo deixar de viure un sol instant

ni res podrà refer la llum que ara fereix

l'aigua del llac.

No sé si el món, com deia

el poeta, és un núvol i quatre

turons, però convé que deixes els ulls

als vidres, contemplant, mentre camines

en cerca de les coses.

Com l'espill, a vegades,

la mirada ens atansa el fred inhòspit,

pobra i trista semblança del que no pots saber,

dels anhels perduts, dels anys que s'enfugen.

Poema de Vicent Alonso (Godella, 1948), del llibre En l'aspre vent del nou món, coeditat per Cafè Central i Eumo Editorial, col·lecció Jardins de Samarcanda, Vic, 2012