“Finestrals”

Quan veig una parella de joves

i m’afiguro que ell la carda i que ella

pren la píndola o du un diafragma,

sé que això és el paradís

que els grans hem somiat tota la vida:

bandejar la beateria i qualsevol prejudici

com una màquina de segar passada de moda,

i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si

algú em va mirar, quaranta anus enrere,

i va pensar: Això sí que és vida!

Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar

tot el que penses del mossèn. Seran ells,

maleït siga, els que no pararan de baixar

pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:

els seus vidres fulgents de la llum al zenit

i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals

i no és enlloc, i que és infinit.

Philip Larkin, poeta anglès (1922-1985), del llibre Finestrals, labreu edicions, Barcelona, 2009, traducció de Marcel Riera

versió en anglès

“High Windows”

When I see a couple of kids

And guess he's fucking her and she's

Taking pills or wearing a diaphragm,

I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives–

Bonds and gestures pushed to one side

Like an outdated combine harvester,

And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if

Anyone looked at me, forty years back,

And thought, That'll be the life;

No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide

What you think of the priest. He

And his lot will all go down the long slide

Like free bloody birds. And immediately

Rather than words comes the thought of high windows:

The sun-comprehending glass,

And beyond it, the deep blue air, that shows

Nothing, and is nowhere, and is endless.