Diràs que les paraules sagrades

que han de mortificar els establerts,

que són justament els altres.

Correrà molt l’alcohol

i els ulls dels presents es trobaran

en mirades furtives.

No esborraràs mai, però,

la teva infantesa, tan ben peixada,

ni els trets vagues, que parlen

d’un nen de bona casa.

Sé que podré comptar amb tu

per arrecerar-me del fred sobtador

que la tardor prepara,

amb un cert nerviosismo de veure

que tot plegat no s’acaba.

Maleiràs qualsevol efígie

i serem, tots dos, iconoclates

enmig de milers d’adoradors d’imatges,

de petits servadors de mesquines ares.

Continuaràs dient que no són versos,

aquest munt de paraules, i jo seguiré escrivint-los,

tement el fred, la mà glacial

de l’amic que em vendrà,

en un party, per una dita encertada.

Continuarem, tots dos, sent pietosos

i creient, si més no, en nosaltres.

Poema de Marta Pessarrodona (1941), del llibre Poemes 1969-2007. Antologia, Editorial Meteora, Barcelona, 2007.