Ja no sóc més que l’absurda reunió

dels estris meus tan vells com jo,

i amb tan sentit fora de mi

com jo mateix privat del seu concurs.

Un animal compost, innecessari,

pro fet encara de necessitats.

Jo he sobreviscut a mil i un

envelliments llampants i feridors,

i la gent diu que no m’han afectat.

Eren mentides pietotses.

I aquest que m’ha tocat no l’he sentit

com arribava finalment.

Ara veig que també m’han fet efecte els altres,

i la subtil acumulació

dels anys que jo em pensava

que era un art de Mercuri, i és un art de Saturn,

no és ni tan sol, com va dir el poeta,

l’argument únic de l’obra, sinó

la prova de la meva inexistència.

Que aquesta nit, sota la ira de l’astre

que no il·lumina, assegut a la tassa

del vàter, tot el pensament em buidi,

vol dir que sóc al camí de tornada?

Ai que fàcil seria! I doncs, eh, per què no?

La cuiosiatat de sobreviure a

qualsevol fill de puta,

la mesquinesa final del detall

vencedor que t’allarga la derrota…

encara aquella bàrbara esperança?

Per què lluitar contra l’insomni

que m’estalvia una mica de mort?

Miquel de Palol, de Nocturns, Columna Edicions, Barcelona, 2002