Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser

els tendres camps encara són caminats pel sol?

Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,

si m'allunyava endins del gran triomf del groc!

Preguntes fredament com estimo la vida,

quan no vols escoltar el que diria un crit.

No sabràs mai dels arbres ni de profundes deus,

ni del jardí perdut darrera les muntanyes,

ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.

És fidel i callat el meu antic dolor:

no t'ha d'obrir la porta de les ombres i el clos

on tinc només amb mi els laments de Gadara.

Salvador Espriu (1913-1985), poema del llibre El caminant i el mur, Els llibres de l’escorpí, Edicions 62, Barcelona, 1980.