Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres

de peülla de tro!

Per tu,

la catifa de gespa arranada

es torna un univers de planetes que giren

al teu voltant.

Tu t’alces i renilles

i amb ulls punyents escrutes

l’horitzó bramador.

Sacseges la crinera

del teu dorsal, l’espinada

s’arqueja, mous les cames esveltes i fràgils

i amb els braços oberts

debanes la madeixa invisible del joc.

Salut germà dels poltres

de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia

i del vent!

Aranya cerebral

que controles els fils

elèctrics de la tarda.

Teixeixes les jugades,

del teixit en fas veles que s’inflen

i en sostens l’entramat.

La gespa es fa mar blava de somnis.

Llavors, mentre llisca la quilla,

tu vigiles de lluny i ets a prop.

Arbre central, pal major

i, alhora,el dofí ensabonat

que segueix el vaixell per les ones.

Salut, fill de la gràcia

i del vent!

Salut, constructor de camins.

geòmetre carnal, arquitecte

de torres de victòria!

Tu enderroques ruïnes antigues,

traces els fonaments de l’edifici nou.

Excaves amb els ulls

negres de voluntat

un feix de rases fèrtils

i, amb el compàs dels braços,

amides, i estableixes el pilar poderós

d’on sorgiran els nervis de la màgia.

I si el llapis d’un dit diu: “aquí”,

és aquí on la dansa comença,

sota la volta esplèndida

que has bastit paral·lela del cel.

Salut, constructor de camins.

geòmetre carnal, arquitecte.

Salut, oh pagès radical!

Llaurador impenitent, arada, espiga,

tany vigorós que t’has alçat i granes,

feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria

Tu que cobres la glòria

que has donat al company

amb un petó a la galta!

Dius: “aquí”. I és aquí.

I entre els pèls de la cara

neix una rosa mascle.

I riuen entendrides les mares catalanes.

Salut, fill etern,

adolescent perpetu de carona bardada!

Salut, símbol del goig mental

de les ciències exactes!

Salut, cadell suat,

soldat enjogassat

i subtil estrateg de les batalles!

Tu, l’heroi del present,

per més que els segles passin,

no passaràs amb ells.

Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,

vivent en la llegenda de la fama

i en aquesta corona modesta que ara treno,

amb vers balbucejant,

per no entorpir l’esclat meravellós

dels versos certs de les teves passades.

Salut, símbol del goig mental

de les ciències exactes.

Poema de Narcís Comadira (1942), del llibre L’art de la fuga, Edicions 62 Empúries, Barcelona, 2002.