Sortosa la nissaga que té un baró perfet!

Cada obra d’ell apar millor que totes.

La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,

a llum que els altres copsaran a gotes.

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena

(a cada banda un rengle de perills).

I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,

car res a aprendre no tindrà dels fills.

Ell nuarà el Decàleg de son proïsme al coll

com un collar de pues salvatgines.

Els pecadors capbussa, irat, a l’aiguamoll

per suca-mulla d’àvides beguines.

Armada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,

la dida seca d’alter ego té.

Massa amb els xics farien, ingràvids, poti-poti

els àngels de la guarda; i no convé.

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,

i, la política, l’orella.

No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard

no es pica el dit ni es cremarà la cella.

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid

fins entelat de pols.

Els mobles són un límit. ¿Qui jugaria a “bòlit”

dins una casa que en té molts?

Mesura pel domèstic estrenes i consells

després que la soldada regateja.

Patern, arrecerava col·legues a parells

amb un retòric paravent d’enveja.

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.

Al seu molí totes les aigües duu.

Fins endolceix a estones el to del veredicte,

car la virtut és ser madur.

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,

i fins hi juga a cartes.

I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,

que la muller porti un abric de martes.

Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina

per una escletxa del cancell.

Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,

de massa bo que és Ell!

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?

Segur que a l’altre món farà patxoca.

(Ai que la bugadera li passarà al davant

i esbullarà, davant de tots, la troca!)

Guerau de Liost (1878-1933), poema inclòs a Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Antologia general de la poesia catalana, Edicions 62-diari Ara, Barcelona,2012.