A UNA PAPALLONA VISTA A L’HIVERN

Té, una mà sense guant, calda a la butxaca

-perxa i lloc de descans quan vas de bosc en bosc-,

criatura d’ulls negres, marronosa, argentada,

d’ales esteses, i no plegades i en repòs.

(Amb trets així, i em pregunto qui series

si tingués per amigues papallones, no flors.)

I ara, digue’m, t’ho prego: ¿quina falsa esperança

et temptà d’arriscar l’eternitat

buscant l’amor dels altres, a l’hivern?

Però para’t a pensar i escolta’m. Crec que ets massa

etèria, per forçar tant el teu vol;

t’esgotes massa per ser independent.

No trobaràs l’amor ni qui t’estimi.

I el que em sap greu de tu és gairebé humà:

l’antiga i inguarible inoportunitat,

origen únic de les nostres xacres.

Vés-te’n, però; d’acord: no puc socorre’t.

Vés, fins que, amb les ales molles, t’extingeixis.

Deus ser més purament sàvia que jo

per saber que la mà que t’he allargat

a través de l’abís de quasi tot

pot atenye’t a tu, no el teu destí.

No et puc tocar la vida, i menys salvar-la;

ja em costa prou salvar-me jo uns intants.

Poema de l’autor americà Robert Frost (1874-1963), del llibre Gebre i sol, Quaderns Crema, 2003, Barcelona, traducció de Josep Maria Jaumà.

(versió anglesa)

TO A MOTH SEEN IN WINTER

There's first a gloveless hand warm from my pocket,

A perch and resting place 'twixt wood and wood,

Bright-black-eyed silvery creature, brushed with brown,

The wings not folded in repose, but spread.

(Who would you be, I wonder, by those marks

If I had moths to friend as I have flowers?)

And now pray tell what lured you with false hope

To make the venture of eternity

And seek the love of kind in wintertime?

But stay and hear me out. I surely think

You make a labor of flight for one so airy,

Spending yourself too much in self-support.

Nor will you find love either nor love you.

And what I pity in you is something human,

The old incurable untimeliness,

Only begetter of all ills that are.

But go. You are right. My pity cannot help.

Go till you wet your pinions and are quenched.

You must be made more simply wise than I

To know the hand I stretch impulsively

Across the gulf of well-nigh everything

May reach to you, but cannot touch your fate.

I cannot touch your life, much less can save,

Who am tasked to save my own a little while.